Fer propaganda de la religió

El Secretariat Interdiocesà d’Ensenyament de la Religió Catòlica, el SIERC, que agrupa les delegacions d’ensenyament dels bisbats catalans, s’apunta a fer publicitat. Es veu que el SIERC ha decidit que un dels problemes que tenen els alumnes per apuntar-se a religió és la mala imatge que té l’assignatura de religió. Per això, han llogat una agència de publicitat perquè els prepari una campanya, si no m’equivoco una empresa anomenada IberKerigma –de la qual no em consta que tingui pàgina a internet. Hi han estat treballant aquest estiu i ara l’han de posar en marxa. Fa pocs dies la van presentar en una reunió del professorat de religió de l’arxidiòcesi de Barcelona, convocada per la delegació d’Ensenyament i presidida per l’arquebisbe Martínez Sistach.

En principi, no hi ha res a dir, fins i tot és lloable que l’Església utilitzi totes les tècniques possibles per vendre el seu “producte”. El problema, sempre, és com es fa. I no a tots els professors que van escoltar el publicista que els explicava la campanya els va fer excessiva gràcia sentir parlar de la seva assignatura com el “producte a vendre” i d’ells mateixos com “els agents comercials”. Fins aquí podia ser una qüestió semàntica, però quan van veure els cartells i el lema, els membres de l’Associació de Professors de Religió es van posar les mans al cap. Amb un aire una mica kiko, les imatges són, per exemple, d’una nena ajudant a casa o d’un nen acompanyant un cec a travessar el carrer. El lema que els acompanya és “Això s’aprèn a la classe de religió”. I per si no queda clar que realment s’aprèn a la classe de religió, aquests bons minyons de l’anunci apareixen amb dues ales angelicals dibuixades a l’esquena. Brillant.

D’altra banda, també els van anunciar que aquesta iniciativa s’inclou en un pla més ambiciós i global de comunicació que, entre altres, preveu organitzar un congrés català de professors de religió on hi esperen 2.000 participants. El congrés hauria de ser un aparador i una manera de d’aparèixer en els mitjans. No crec, però, que es dediquin a discutir els dos temes que els podrien fer aparèixer de veritat als mitjans: el debat entre una assignatura de religió confessional i una de cultura religiosa, i el de la situació laboral dels professors. Però aquest ja seria tot un altre tema.

En tot cas, insisteixo en que el problema és en el com es fa. Ja he dit alguna vegada que es bo que els cristians utilitzin formes de comunicació modernes amb tota la seva amplitud. Però que molts d’aquests visualment tan moderns acaben sent més carques que els capellans que encara porten jerseis de coll alt. D’altra banda, són molts els factors que han donat una mala premsa a la classe de religió. Entre altres, perquè la religió s’associa a la mala imatge de l’Església jeràrquica. I per posar-hi remei, més que una campanya de publicitat potser només faria falta que alguns bisbes es fessin unes ulleres noves, que alguns capellans portessin de tan en tan l’americana a la tintoreria i que canviessin el portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola. A més, els sortiria més bé de preu que contractar una agència de publicitat.