dijous, 19 de febrer de 2009

Monges tristes i tontes


Incomprensiblement se’m va passar l’exposició que des del desembre hi ha al Museu d’Història de Catalunya sobre el Monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. Ahir vaig esmenar l’error i encara queden deu dies per veure-la.

Les benetes del Sant Pere de les Puel·les són conegudes avui per la seva obertura. El Vaticà II va travessar les parets del monestir del carrer Anglí que s’ha convertit en un punt de referència i d’acollida a Barcelona. El que en el seu moment va ser aixopluc a la democràcia i al catalanisme perseguit, avui es tradueix amb altres iniciatives com la lluita contra la tortura o la promoció del diàleg interreligiós.

Però darrera hi ha la història mil·lenaria de la que és la comunitat femenina de vida religiosa en actiu més antiga de Catalunya, que fa costat a altres monestirs centenaris com Montserrat, Sant Daniel o Cuixà. Monestirs que avui continuen irradiant vida religiosa i donant resposta a la recerca espirituals dels qui anem una mica despistats pel món.

Tot això es pot veure a l’exposició. Des de la història, fins a la vida de la comunitat i el seu sentit (esplèndids dos senzills panells interactius, com el de la regla de sant Benet, que és una llàstima que no es pugui veure a internet).

L’exposició també té una vessant de justa reivindicació de la presència femenina dins l’Església. En altres temps eren litigis amb el bisbe de Barcelona. O el poder de l’abadessa representat pel bàcul, anell i estola com l’exposat (i certament, avui no m’imagino l’abadessa amb aquell bàcul que li deu doblar l’alçada).

En canvi, el poder d’avui de les benetes es demostra clarament en un vídeo que es pot veure a l’exposició. És una entrevista realitzada per Montserrat Roig a la germana Antònia Virós el 1984. En una pregunta de l’entrevista Roig diu: “Tenia la idea de les monges tristes i tontes, però la visita al seu monestir m’ha canviat aquesta visió”. El testimoni; aquest és el seu poder. I això, amb respostes tan senzilles de la germana Antònia: “només si penséssim més en els altres que en nosaltres mateixos, el món seria una Pau”. És clar, doncs, que -a més de tenir molta història- les monges, ni tristes, ni tontes. Ja ho sabeu.

4 comentaris:

jordi_morrós ha dit...

I aquí hi ha un bon misteri.

Precisament són les dones que viuen en una institució (la institució a la que em refereixo és l'Església Catòlica, i no pas l'orde benedictí) poc disposada a valorar-les més enllà de la intercessió de la seva vida pregària, les que en donen un testimoni més obert i menys tronat en una institució que a vegades no en va molt sobrada d'aquests testimonis, si més no dels que apareixen més sovint als mitjans de comunicació.

Ja ho sabeu: "misterium fidei".

Carlos ha dit...

El Burxeta, en el seu blog, darrerament ha parlat bastant de monges, arrel de la presentació d'un llibre de la Laia de Ahumada (parlo de memòria, perdó si m'equivoco en el seu cognom) sobre monges. Entre d'altres, surt la Vicky Molins, teresiana, escriptora i factòtum que va ser de l'editorial STJ, i molt activa al Raval des de fa anys. Diumenge passat sortia a "El País". Es clar que les contemplatives tenen altres missions, però tot i aixó es pot fer molt "des de casa", com fan les benetes de St. Pere de les Puel·les...

Fra Lluís Solà ha dit...

No sé si podré visitar l'exposició. Segurament no. Sant Pere, ja fa anys, en un moment delicat de la meva vida, va ser un autèntic aixopluc per a mi enmig de la ciutat inhòspita... m'hi sentia com a casa. No és just que aquesta presència femenina en l'Església sigui tan passada per alt. No era l'estil de Jesús.

Silveri Garrell ha dit...

El savis d'aquest mon ho veuen des de la seva òptica i quan una monja, un frare, o un capellà els apareix a la seva vista una mica trist ja ho relacionen amb la manca de parella i que els aniria bé casar-se. Els "savis" entre cometes son els a que em refereixo.