Difamar no surt gratis

Des de fa unes setmanes he anat rebent a la bústia de correu diversos missatges anònims que circulen contra el bisbe de Vic (per alguns "en contra de" i per altres "sobre el"). Pel que sé, s'han escampat bastant. Després la informació ha estat puntualment recollida en el setmanari El Triangle (un setmanari crític que fa el seu paper però que, com tot, cal llegir sabent molt bé què estàs llegint). Ja vaig veure que començava una campanya per difondre públicament tot allò que durant anys ens han anat explicant sobre el bisbe Romà Casanova.

Finalment, veig que han aconseguit un impacte important a Religión Digital i després a Tribuna Catalana. I automàticament s’ha aixecat indignada la caverna eclesial contra la difamació a l’hereu de la seu de Torras i Bages. Com que tenen algú contra qui disparar, maten al missatger i esplaien la seva retòrica per anar contra els mètodes ells mateixos han utilitzat.

Anem a veure, senyors, no es pot repicar i anar a la processó. Si hi ha qui ha fet del seu esport nacional la difamació i la calumnia anònima i altres no s’han cansat d’aplaudir-los amb el teclat, no tenen cap autoritat per esquinçar-se els vestits ni amenaçar amb qui sap què. Han creat escola, i entre els deixebles sempre en surt algun d’avantatjat.

Hi ha una obvietat que mai s’ha remarcat prou. En època democràtica -on no et poden posar a la presó per dir el que penses si no comets un delicte- s’han denunciat públicament moltes situacions eclesials insostenibles. El més conegut és com es va divulgar el malestar viscut a Barcelona al final del mandat del cardenal Carles. I el que es va fer: signar cartes i documents públics amb noms i cognoms (sabent que en la carrera eclesiàstica no hi ha res més penalitzat que la crítica episcopal) i amb reunions, informes interns i passadissos realitzats amb la discreció necessària. També corrien anònims, però el nunci sap perfectament qui liderava la crítica i què li anaven a explicar els capellans i laics de Barcelona, i el què li deien a la cara.

Això s’hauria de recordar molt bé a l’hora de valorar qualsevol informació que circula per internet. Tots portem l’aigua al nostre molí, però els qui vivim de signar articles no ens surt gratis mentir i difamar. A altres si. Per això, espero no suposar massa si suposo que encara podem confiar en la intel·ligència i la capacitat de discernir dels qui els hi ha tocat servir a l’Església en el seu govern pastoral. Perquè també és veritat que si més bisbes s’haguessin dedicat a distanciar-se dels catòlics que només saben ser-ho a hòsties, no hauríem arribat aquí.

Sincerament, dilluns ho pensava en el funeral del bisbe Carrera. No vaig poder evitar un cert regirament d’estómac quan veia el seu fèretre envoltat d’algunes mitres que l’havien fet patir tant. I també pensava que ell mai els hi hauria llençat la primera pedra, ni hauria amagat la mà. Segurament per això seria bisbe.

Però això no vol dir que no tinguem dret a esperar que, a qui correspongui l’autoritat, comenci a expulsar als mercaders del temple enlloc d’intentar fer-hi negocis. Que no esperin que els toqui el rebre per posar-se les mans al cap.