¿És notícia “El catolicisme retrocedeix a Barcelona”?

Unes dades sobre els centres de culte de diverses religions que van presentar el dimarts en una roda de premsa l’Oficina d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona han donat molt de si. No per les pròpies dades -que no diuen res de nou: que cada vegada a Barcelona hi ha més centres de culte de religions no catòliques- sinó per l’ús que se n’ha fet.

De les dades es desprèn el curiós titular de El País “El catolicismo retrocede en Barcelona”. Una cosa és que cada vegada hi hagi més centres de religions no catòliques i una altra és que cada vegada hi hagi menys catòlics. És arriscat dir que una cosa passa a costa o a causa de l’altra. I encara més arriscat estranyar-se que creixi el nombre d’evangèlics a Barcelona per la presència de llatinoamericans com si això fos un fenomen únicament català i no passés també a la resta d’Espanya o a Llatinoamèrica mateix.

Però el més curiós és que sigui notícia que el catolicisme disminueixi a Barcelona. De fet, la notícia seria el contrari: que el catolicisme creixés a Barcelona. Seria l’excepció de totes les ciutats europees i de totes les capitals de província d’Espanya.

I finalment l’arquebisbat de Barcelona aquest dimecres protesta amb una nota dient una cosa en la que té tota la raó. Que no es pot comparar només el nombre de parròquies catòliques amb els centres de culte o comunitats de les altres religions. La presència territorial catòlica a la ciutat és molt més amplia a través de molts altres centres i comunitats religioses que també són llocs de culte. Segons els comptes del bisbat són 845 i no 141. Multiplicant per quatre la resta de religions juntes.

El que és curiós és que el bisbat rectifiqui un titular de premsa, reproduït després per l’Agència Efe, imputant-lo a la Oficina d’Afers Religiosos. Perquè la “la nota feta publica per l’OAR” no estava “titulada” ni deia “El Catolicisme retrocedeix a Barcelona”, com afirma la nota del bisbat. Això era només el titular d’un diari. I la nota de l'Oficina d'Afers Religiosos no diu res d'això.

Però està molt bé, perquè això ens dóna peu a poder criticar els bisbes no pel que diuen, sinó pel que els diaris diuen que diuen. Cosa que passa sovint i de la que més d’un bisbe es lamenta.

Els números del seminari de Terrassa

Fem la paraciència ficció que dèiem l’altre dia. Què hauria passat a Catalunya sense el seminari de Terrassa? Doncs això. Es tracta de formular la hipòtesi que, si l’any 2004, quan es va dividir la diòcesis, a Barcelona hi havia 17 seminaristes que eren del territori de Terrassa i ara són 32, sense el seminari de Terrassa avui a Catalunya hi hauria 15 seminaristes menys. La teoria per si mateixa no s’aguanta.

Però si fos certa l’especulació de fer desaparèixer de Catalunya els 15 seminaristes de Terrassa, és veritat que no es podria dir que “si els seminaristes catalans fa vint anys eren un 6,6% dels seminaristes d’Espanya, ara ja són el 7,7%”. S’hauria de dir que els seminaristes catalans representen el 6,6% dels seminaristes del conjunt d’Espanya, ni més, ni menys que fa vint anys. I tots caps avall, i tots amb la mateixa tendència. Tant a Catalunya com a la resta d’Espanya un 40% de seminaristes menys en 20 anys. I no ha estat així.

També es podria afegir que avui, entre tots els seminaristes que hi ha a l’antiga arxidiòcesi de Barcelona (els de Barcelona, els de Terrassa i els de Sant Feliu), sumen 68, quatre menys que fa 10 anys i els mateixos que fa 20 anys. És a dir, que la cosa pinta més a transvasament entre diòcesis que a un gran creixement.

Per tant, que a Catalunya malgrat aquesta tendència general a la baixa es sostingui un nombre de vocacions sostingut comparat amb el resta d’Espanya (ni miracle, ni desert) no es pot atribuir només a Terrassa, ni restar-li cap dels seus mèrits. A més, també es podria fer al revés i donar la culpa a Vic i Tortosa per haver perdut 13 seminaristes de la seva mitjana anual. O dir que amb Torrella, Camprodon, Deig, Guix, Malla i Carles a Tortosa aportaven més seminaristes que els bisbes actuals. El més sensat, és dir que tots els seminaris fan el què poden.

Concloent, que a Terrassa tinguin més seminaristes és una bona notícia per a tothom. Que d’aquí a 10 anys es pugui valorar de veritat una tendència positiva en les dades de seminaristes, també. Que d’aquí a 20 anys puguem veure que n’han sortit bons capellans encara millor. Però que les dades d’un seminari de tres anys es vulguin utilitzar per dir que la resta diòcesis catalanes són un desastre i que gràcies a Terrassa a Catalunya encara queden vocacions, és ben clar que no.

En aquest sentit, era ben il•lustrativa l’entrevista que va publicar La Razón al bisbe Josep Àngel Sáiz. El qui fa les preguntes s’escarrassa perquè el bisbe de Terrassa digui que tot això passa perquè Barcelona és un desastre, però Sáiz és prou llest i sensat per no caure en la trampa. No li dóna el titular que busca. Impagable la frase “Ya he leído las ratios habitante-seminarista de La Razón, pero me parece que no es una ciencia muy exacta ni muy útil”. Tampoc sé si el president de la Comissió de Seminaris de la Conferència Episcopal Espanyola va aprofitar l’entrevista per defensar la resta de seminaris catalans. Si ho va fer, no es va publicar, però estic segur que el bisbe de Terrassa no els criticaria mai. Ni fent un cafè.

En definitiva, llançar-se les dades dels seminaris pel cap o aprofitar els números d’un seminari per criticar-ne un altre, no ajuda gaire a solucionar un problema que pateix tota l’Europa occidental.

Per Sant Jordi, et regalem ‘Foc Nou’ i ‘Dialogal’

Desitjant-vos que passeu una bona diada de Sant Jordi, una mica de propaganda. Foc Nou i Dialogal de franc aquesta setmana.

Dins de la campanya del Quiosc.cat aquesta setmana podeu aconseguir o regalar una subscripció gratuïta a l’edició digital de Foc Nou i de Dialogal. Rebreu la revista al vostre ordinador fins a finals d’any. L’oferta del Quiosc.cat és vàlida per a tres revistes per destinatari. El procés d’alta en el portal només s’ha de fer una vegada. Només aquesta setmana.

Podeu subscriure’s gratuïtament a Foc Nou aquí.

I a Dialogal aquí.

Premeu el botó verd i estareu subscrits sense pagar res. Si la regaleu he d’utilitzar l’adreça electrònica de la persona que voleu que rebi la revista i avisar-lo perquè finalitzi el procés de subscripció a partir del correu que rebrà a la seva bústia. Recordeu que l’oferta només és vàlida aquesta setmana.

Rosa, llibre i... Foc Nou i Dialogal... Podeu avisar als vostres amics, coneguts i saludats...

La cultura religiosa de ‘El Periódico’

Faig una pausa perquè aquest dimarts m’ha cridat molt l’atenció l’editorial de El Periódico. Dilluns treien una notícia sobre les dificultats que tenen avui els professors d’art per explicar moltes de les obres mestres de la humanitat per la manca de cultura religiosa dels alumnes. I, l’endemà, El Periódico insisteix en el tema i el destaca en l’editorial. El text lamenta que d’“un temps en què l'anomenada Història Sagrada impregnava la vida quotidiana de nens i adolescents (...) hem passat al relativisme laic, en una societat no confessional que pugna per foragitar qualsevol indici de reminiscència religiosa o per dissimular-la en un àmbit políticament correcte”.

El què diu no és cap novetat, però és molt significatiu aquest reconeixement equilibrat des d’un diari que en principi no representa la tradició ideològica que a priori defensaria aquesta posició. Per això, s’ha de valorar i agrair singularment. També deu ser una mostra de la transversalitat o pacificació amb la que es pot viure el fet religiós a Catalunya.

A més, el tema em va bé per recomanar un llibre que vaig trobar fa uns dies a Abacus, el Diccionari de símbols cristians, del savi mossèn Lluís Maria Vericat. I per demanar un monument al Bernat Villaronga, citat en l’article de El Periódico, per tot l’entusiasme i resultats que ha aconseguit per millorar les condicions laborals dels professors de religió de Catalunya. Un personatge singular que recorden tots els seus alumnes.

Bisbes bons i dolents i els seminaris

Vaig estar a punt de deixar-ho estar sobretot pensant en una conversa amb una persona que realment entén de seminaris. El que em va quedar és que moltes vegades el bisbe de torn o el rector que ha nomenant no és el factor determinant sobre el nombre de vocacions sacerdotals en una diòcesi. Que el que explica la davallada general de vocacions té causes molt polièdriques. Que el nombre de seminaristes un any determinat és relatiu i que les valoracions s’ha de fer en períodes més llargs (a part de contemplar altres factors de qualitat més complicats de quantificar com el perfil dels seminaristes que arriben i com surten de cada seminari). I que, a més, això dels seminaristes tothom ho compta una mica com li convé, sobretot per una malaltissa comparativa estadística entre seminaris que no afavoreix a ningú, només als qui ho utilitzen per promocionar-se.

Però tot i això, veig que també continua una certa obsessió malaltissa en dir-nos quins són els bisbes bons i dolents de Catalunya i que els pitjors bisbes ho són per catalanistes. Una teoria amb que demostren una “gran” capacitat d’anàlisi eclesial i que no poden dormir si no la posen per escrit. La teoria conclou que els “mal” bisbes catalanistes buiden els seminaris i que els “bons” bisbes són els qui els omplen (teoria que cau sola mirant l’evolució de València: dels 120 seminaristes del 1989 als 40 d’ara) i que per això, tautològicament, el millor bisbe de Catalunya és el de Terrassa. Amb amics com aquests no cal tenir enemics.

Total, doncs fem una mica de ciència ficció i suposem que no s’hagués creat la diòcesi de Terrassa. Realment Catalunya seria un desert vocacional? Bé, per no allargar-nos, ho deixem per demà i més enllà de les especulacions ara anem a les dades per veure per diòcesis què ha passat a Catalunya els darrers anys. Fem-ho bé i mirem la mitjana de seminaristes que ha tingut cada diòcesis durant les darreres tres dècades i observem la seva evolució recordant que la mitjana a Catalunya és d’una disminució de seminaristes del 30% en vint anys i a Espanya del 40%.

Bé. Doncs resulta que en el “Top Ten episcopal” el més ben situat és Joan Enric Vives. Dels tres seminaristes de mitjana que va tenir la diòcesis d’Urgell durant els anys 80, ara ha aconseguit tenir-ne el doble (les dades dels anys 90 corresponen a l’arribada de seminaristes colombians que va promoure Martí Alanis). Així, els seminaristes d’Urgell passen de representar el 2% dels seminaristes catalans a ser el 6%. Darrera ve Barcelona que, en números absoluts, es manté com fa 20 anys. I en tercer lloc Tarragona, que perd seminaristes però es manté per sobre la mitjana de Catalunya, i proporcionalment continua aportant el 6% dels seminaristes catalans.

Ordenats segons la proporció de seminaristes que perden en 20 anys, una mica per sota de la mitjana catalana però per sobre de la resta d’Espanya hi ha Girona i Solsona, tan catalanistes com són.

Lleida queda la última però entremig, l’any 1998, a la diòcesi se li va amputar la meitat del territori i una tercera part del habitants. Corregint aquest factor, no quedaria la última.

Així, finalment, les davallades més importants són a Vic i a Tortosa. Vic tenia un 7% dels seminaristes catalans durant els anys 80. Ara en té el 4%. I a Tortosa passa el mateix i baixa del 13% al 8%. Totes dues tenen la meitat de seminaristes que fa 20 anys. De fet, si avui Tortosa i Vic mantinguessin un nivell semblant al dels anys vuitanta, a Catalunya hi podria haver fins a 13 seminaristes més i continuar superant el llindar d’un centenar de seminaristes que hi havia fins l’any passat.

Resumint. Vives duplica i Salinas i Casanova divideixen per dos. I ara que direm? Que Vives és un sant i que Salinas i Casanova són un desastre i que han buidat els seminaris (el curs passat a Tortosa només constava 1 seminarista segons la CEE)? Doncs no ho direm, perquè prou complicat és engrescar a un jove a fer-se capella, com per afegir que al seminari i la diòcesi que l’esperen són tots uns impresentables.

Caram, Caram...

N’hi ha que se n’atipen. I suposo que és per això que rebo aquest mail. De gent que s’ha atipat l’integrisme es dediqui a muntar campanyes de linxament contra tots els qui no pensen com ells. O, més ben dit, contra tots els qui pensen.

“Estimados amigos:

Hace unas semanas dieron a Sor Lucía el Memorial Joan XXIII, y a ese reconocimiento siguió una entrevista formidable en Els Matins.

Bien, la extrema derecha españolista no se lo perdona, y han decidido lincharla por medio de artículos, comentarios y destrozando su blog de internet. NO le perdonan que sea libre, que esté el diálogo interreligioso y mucho menos que quiera y defienda Cataluña.

Como sé que muchos de vosotros sois amigos de ella, -yo la admiro a la distancia, no la conozco personalmente- os pido que entréis en su blog y le dejéis comentarios positivos. Creo que hay que apoyarla, porque la extrema derecha se la está cebando. Su blog es este: http://blogs.periodistadigital.com/sintoniacordial.php

También podéis dejar comentarios de apoyo en otros donde se la ataca, uno de religión en Libertad, que depende de Federico Jimenez Losantos: http://www.religionenlibertad.com/blog/index.php?blog=16

Si os pido que si dejáis comentarios sean positivos y de apoyo. Que no utilicemos las mismas armas que utilizan ellos.

Gracias"

L’important, la darrera frase. I discutiria algunes coses que diu en l'entrevista. Però a sor Lucía Caram ja se la va voler menjar amb patates el bisbe de Vic. I, aquí està. I no pararan fins a enfonsar-la, perquè no tenen altra feina. Si els falten idees aquí tenen més material per seguir amb l’abat de Montserrat. Alguna pega segur que li troben.

Explosiu Carrera

Com explica el mateix Francesc Romeu, la publicació del llibre-entrevista a Joan Carrera es va anar ajornant perquè el bisbe volia que sortís publicat quan ja hagués estat acceptada la seva renuncia i no tingués cap responsabilitat diocesana. Però francament, després de llegir-lo, crec potser el que sense saber-ho volia (i així finalment va ser) és que no volia publicar-ho fins que fos mort. O, a l’estil Cardó, fins que no fossin morts i enterrats tots els qui cita en el llibre.

Les cites recollides a la premsa són significatives. Però el què diu Carrera en el primer i en el darrer capítol de l’entrevista és explosiu. Res que no fos conegut, però explicat per un testimoni directe impacta més i demostra que els periodistes no sempre ens inventem les trifulgues del poder episcopal. A vegades, fins i tot són més de les que publiquen els diaris.

En el primer capítol, sense fer-ne un atac personal, queda perfectament retratada la mala relació del bisbe Carrera amb el cardenal Carles i un balanç nefast d’aquest pontificat. I queden perfectament descrites les perversions de l’actual sistema de nomenaments de bisbes. I en el darrer capítol valora sense pèls a la llengua la sinistra gestió ultra de Ràdio Estel després del cop carlista del 2000 i les causes que han provocat que avui la nova direcció hagi trobat el setmanari i la ràdio de l'arquebisbat de Barcelona en un estat lamentable.

És cert, però, que això no ha de fer perdre de vista el gruix del llibre: un repàs biogràfic apassionant i alliçonador. Sobretot perquè relata una vida sacerdotal profunda i sincera, i alhora una experiència eclesial possible i sensata, allò que a Vida Nueva en diuen “fidelitat creativa”.

Tothom pot cantar la Pasqua

Messiah. G.F. Handel.

1a Corintis 15, 52-53

La trompeta tocarà i els morts ressuscitaran incorruptibles, i nosaltres serem transformats. Perquè aquest cos corruptible s'ha de revestir d'allò que és incorruptible, i aquest cos mortal s'ha de revestir d'immortalitat.

43. Air Bass

The trumpet shall sound, and the dead shall be raised incorruptible, and we shall be changed. For this corruptible must put on incorruption and this mortal must put on immortality.

Dissabte de Glòria

J.S. Bach. La Passió segons Sant Mateu. BWV 244



Nº. 41 ÀRIA (Tenor)
Paciència, paciència,
quan llengües mesquines mosseguen!
Si injustament pateixo
calumnies i escarnis,
el meu Déu estimat venjarà, oh, sí!
El meu cor innocent.

NR. 41 ARIE (Tenor)
Geduld, Geduld,
Wenn mich falsche Zungen stechen.
Leid' ich wider meine Schuld
Schimpf und Spott,
Ei, so mag der liebe Gott
Meines Herzens Unschuld rächen.

Divendres Sant

J.S. Bach. La Passió segons Sant Mateu. BWV 244



Nº. 47 ÀRIA (Contralt)
Apiada't, Déu Meu,
de les meves llàgrimes.
Mira el meu cor i els meus ulls
que ploren amargament davant teu.
Tingues pieta!

NR. 47 ARIE (Alt)
Erbarme dich, mein Gott,
Um meiner Zähren willen;
Schaue hier, Herz und Auge
Weint vor dir bitterlich.
Erbarme dich!

Dijous Sant

J.S. Bach. La Passió segons Sant Mateu. BWV 244



Nº. 35 CORAL
Oh, home, plora el teu gran pecat,
pel qual Crist va deixar el si del seu Pare
i va descendir a aquest Món.
D'una Verge dolça i pura
va néixer per a nosaltres,
Per a ser el nostre Mitjancer.
Als morts retornà la vida
i als malalts la salut,
fins que arribà el moment
de ser sacrificat per nosaltres,
de dur sobre la creu
la pesada càrrega dels nostres pecats.

NR. 35. CHORAL
O Mensch, bewein' dein' Sünde groß,
Darum Christus sein's Vaters Schoß
Äußert und kam auf Erden.
Von einer Jungfrau, rein und zart,
Für uns er hie geboren ward,
Er wollt' der Mittler werden.
Den'n Toten er das Leben gab,
Und legt' dabei all' Krankheit ab,
Bis sich die Zeit herdrange,
Daß er für uns geopfert würd,
Trüg'' uns'rer Sünden schwere Bürd'
Wohl an dem Kreuze lange.

Silenci

J.S. Bach. La Passió segons Sant Mateu. BWV 244



Nº. 1 COR i CORAL

Cor
Veniu, Filles, auxilieu-me en l’aflicció,
Vegeu! – A qui? – A l’Espòs.
Contempleu-lo! – Com? – Com un Anyell.
Mireu! – Què? – Observeu la seva Paciència.
Mireu! – On? – En els nostres pecats.
Contempleu com, per Amor i Misericòrdia,
carrega la seva pròpia Creu.
Coral (Veus infantils)
Oh, innocent Anyell de Déu,
sacrificat a la fusta de la creu,
pacient en tot moment,
malgrat l’escarni i els turments.
Carregues tots els nostres pecats.
D’altra manera, hauríem desesperat.
Compadeix-te de nosaltres, Jesús!

NR. 1. CHOR, CHORAL

Chor
Kommt, ihr Töchter, helft mir klagen,
Sehet! Wen? Den Bräutigam.
Seht ihn! Wie? Als wie ein Lamm.
Sehet! Was? Seht die Geduld.
Seht! Wohin? Auf unsre Schuld.
Sehet ihn aus Leb und Huld
Holz zum Kreuze selber tragen.
Choral (Knabenchor)
O Lamm Gottes unschuldig
Am Stamm des Kreuzes geschlachtet,
Allzeit erfund'n geduldig,
Wiewohl du warest verachtet.
All' Sünd' hast du getragen,
Sonst müßten wir verzagen.
Erbarm' dich unser, o Jesu.

Traducció de Josep-Miquel Serra

Amb perdó, una mica d’autobombo

Ja em perdonareu, però faig una mica d’autobombo fent propaganda de l’entrevista que em van fer fa uns dies a Madrid i que acaba de publicar en la versió escrita Religión Digital. Malgrat un terrible refredat que no em deixava ni parlar, sembla que encara vaig dir alguna cosa interessant.

Evidentment, la capacitat d’improvització i l’agilitat que requereix una entrevista oral no deixa gaire espai pel matís. Però he de felicitar –sense cap afany gremialista- els qui han editat l’entrevista perquè recull perfectament el que vaig voler voler dir. Perquè després diguin dels periodistes.

Només un comentari al que vaig dir sobre la COPE (un bon ensurt veure’m diumenge sota Losantos). Ara es dóna per feta la retirada de FJL. Una bona notícia que portarà cua. Estèticament és una victòria (massa tardana) del sentit comú, però això no soluciona el problema de la COPE. És a dir, quin espai volen ocupar, amb qui es volen casar, i a qui volen arribar els bisbes espanyols a través de la seva emissora.

Tres coses

Com sempre tres coses per anar. Dijous una mica abans de les set del vespres arribaré a la Casa del Llibre per la presentació de Què pensa Joan Carrera, el llibre-entrevista que publica Francesc Romeu. Poc després que comenci l’acte me n’aniré cap a l’Ajuntament a la presentació del número de Barcelona Metròpolis sobre “Els déus de la ciutat”, en el qual he tingut el gust de col·laborar. I aquest dimecres no puc anar a la presentació de l’obra completa de Raimon Panikkar que edita Fragmenta.