Els vídeos de Roncalli

Em va sorprendre trobar força vídeos al Youtube de Joan XXIII. A més, amb imatges que no són les que acostumem a veure en els resums històrics de la tele d'aquí. Sense dubte el que em causa més impacte, i per això està aquest dies encapçalant el bloc, és el del discurs de la lluna de l’11 d’octubre de 1962 en l’inici del Concili: “quan arribeu a casa feu una carícia als nens i els dieu que és la carícia del papa...”

En els 50 anys de l’elecció de Roncalli, us poso una bona mostra

Angelo Roncalli: the first years of Iohannes XXIII - part 1


Angelo Roncalli: the first years of Iohannes XXIII - part 2.



Iohannes XXIII: the good Pope - part 1 of 2



Iohannes XXIII: the good Pope - part 2 of 2



Pope Iohannes XXIII: pontificate and council - part 1


Pope Iohannes XXIII: pontificate and death - part 2



Concilio Ecumenico Vaticano II - film 2



3 giugno 1963 - Muore Papa Giovanni XXIII



Concilio Ecumenico Vaticano II - film 1

Per cert, vaig anar a l’acte del CEP.

A on anar

Alguns dies passa però aquest dilluns per quadruplicat. No dos, sinó quatre actes a la mateixa hora i a tots hi voldria anar: la inauguració de curs del Centre d’Estudis Pastorals de les diòcesis catalanes on es vol aplegar a tots els seus directors i principals col·laboradors en els darrers 40 anys, de mossèn Batlles a l’ara bisbe Pardo; una interessantíssima taula rodona a Cristianisme i Justícia sobre la crisi amb directius bancaris, economistes i el director de Càritas; la inauguració d’una exposició d’icones a la Claret amb l’arxiprest Joan, un nou fitxatge de Foc Nou; i una interessant proposta del GEC de la Família sobre la conciliació de la vida laboral i familiar amb la dona del president Montilla presentat per l’amic Arasa. On anirem?

Per si no era prou, dijous hi ha el lliurament del Memorial Joan Gomis i divendres la inauguració de curs de la Fundació Joan Maragall amb el bisbe Vives. Gairebé m’estressa tanta activitat catòlica. No tindré temps ni d’escriure, ni d’acabar dos articles que ja hauria d’haver entregat.

142.725 llibres

Insisteixo en el tema de la Claret per una dada rellevant que ahir no tenia a mà. En un any surten de la llibreria Claret més de 140.000 llibres. He preguntat i m’ha dit que exactament el 2007 van ser 142.725, dels quals la majoria, un 80 per cent, són de temàtica religiosa. És la dada només d’una llibreria a Barcelona i per tant l’anècdota sobre la salut del llibre religiós. Caldria veure moltes altres variables i dades per parlar-ne a fons. Però no és poca cosa. Que en un any una llibreria religiosa vengui aquest volum de llibres diu molt a favor de la circulació del llibre religiós a Catalunya.

Quedem a la Claret

Dilluns tocava anar a la benedicció de la reforma dels locals de la Llibreria Claret de Barcelona (en part, la meva simpatia per la llibreria és perquè és un dels pocs llocs on es poden trobar les revistes de temes religiosos sense haver d’apartar abans una pila de llibres i fullets). La veritat és que la reforma li ha anat molt bé i fa goig. Val la pena anar-hi per veure-ho i comprar. Dilluns no m’hi vaig poder entretenir gaire però queda pendent. A la web podeu fer una visita virtual.

L’acte el va presidir l’arquebisbe Martínez Sistach, amb la directora general d’Afers Religiosos de la Generalitat, Montserrat Coll, el provincial dels Claretians, Màxim Muñoz, i el qui va ser molts anys puntal de la llibreria i l’editorial, Pere Codina.

Les intervencions van passar bé per interessants. L’explicació del provincial sobre la visió apostòlica que tenia dels llibres el pare Claret, que va assolir a mitjans del XIX tirades milionàries en nombre d’exemplars. “El llibre sempre està disposat a dir el mateix”, no es cansa, com inevitablement li passa a qualsevol gran predicador. O que “el llibre ha de ser petit perquè la gent es mou depressa”.

Coll va reconèixer l’esforç de renovació dels claretians per adequar-se a la realitat concreta dels 64 països on són presents i també a Catalunya. El cardenal es va afegir al reconeixement remarcant que ”no tanquem una llibreria religiosa, sinó que la renovem”, significatiu en temps de crisi: “No teniu por, confieu i tireu endavant”. I també va agrair l’interès de l’editorial per la difusió dels documents del Magisteri, amb l’edició continua des fa més de 30 anys amb el patrocini de la Conferència Episcopal Tarraconense.

Els actes continuen durant la setmana amb especial significat cultural el que es fa aquest dijous per commemorar el milió d’exemplars del “Xurigera”, imprescindible llibre dels verbs catalans conjugats. Una edició d’èxit al costat de les desenes de milers de llibres religiosos que cada anys surten per la porta de la Claret.

Dilluns va quedar clar que l’aposta va més enllà d’una llibreria religiosa al centre de Barcelona: la sala d’actes (amb el nom de Pere Casaldàliga), la distribució de l’espai, la creació d’un espai pensat per les famílies amb nens vinculat al projecte de Família Fòrum... Tot per potenciar allò que tantes vegades es diu a Barcelona: “quedem a la Claret”.

Que divendres passin un bon dia del seu fundador.

Pardo a la cadira de Carlemany

Diumenge al matí, el dia de la seva ordenació episcopal, mossèn Pardo es va llevar amb aquest retrat en El Punt, diari de referència a la seva nova diòcesi. L’antic company Josep M. Balcells el presenta com una persona que “té fusta” per ser bon bisbe de Girona. La veritat és que Pardo és d’aquells homes que guanya en les distàncies curtes i, pel que em deien, això a Girona ja ho han sabut veure. És ben significatiu que la gent precedent de tots els llocs on Pardo ha fet de capellà no cabés a la catedral (la nau gòtica més ampla del món) i que alguns ho haguessin de seguir des de la Plaça dels Apòstols amb una pantalla.

Potser també perquè a Girona feia 35 anys que no veien una ordenació episcopal. La veritat és que jo també tenia poc present la intensitat d’aquests actes, per exemple la força de veure un home fet i dret -no a un jovenet- a terra mentre plouen les lletanies dels sants. A Girona la cerimònia va assolir equilibradament la dignitat necessària, també amb les anècdotes que van permetre detectar els primers plans de la pantalles instal·lades en tot el recinte. Un que tenia al costat em va dir que la imatge rodona del nou bisbe, amb la mitra i el bàcul del tresor de la catedral, assegut a la fastuosa cadira de Carlemany (la càtedra de Girona), li recordava Joan XXIII.

Bé. La setmana passada un interessat lector –almenys en tinc un- em demanava si “ens pots dir quins són els bisbes de fora de Catalunya que aniran a la presa de possessió del nou bisbe”. Doncs anem a repassar. A part dels dos cardenals de Barcelona, els bisbes catalans (faltaven els emèrits de fora de Girona) i el Perpinyà, hi havia el preconitzat bisbe de Màlaga Jesús Catalán, el de Jaca-Osca Jesús Sanz, el de Tarazona Demetrio Fernández y l’auxiliar de Madrid Fidel Herráez i d’Oviedo Raul Berzosa. Curiosament, alguns són dels més aplaudits per la caverna eclesial. Però com que a Girona pocs saben quina cara fan quedaven dissimulats entre la resta de bisbes.

D’altra banda, els bisbes ordenants principals (els que queden per la història eclesiàstica i tenen més protagonisme) eren els bisbes als qui els tocava ser-ho. El que és normal. Presidia el nunci, acompanyat de l’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol, metropolità de la diòcesi de Girona, i del bisbe de la diòcesi de Pardo, Josep Àngel Sáiz Meneses.

Situat en aquest pla de crònica rosa episcopal que tant d’èxit té, cal fer notar dues coses més. Pardo va optar per no fer un discurs principalment de contingut, que també n’hi havia i ben formulat. Però sobretot va voler repassar exhaustivament totes les comunitats, persones i bisbes que l’havien acompanyat en el seu trajecte sacerdotal. Però aquest és un joc molt perillós perquè et pots oblidar algú, posa en marxa l’”aplaudimetre” (un titular del dilluns de El Punt era “El bisbe Francesc, l’aplaudit”) i que tothom jugui a interpretacions. En l’eufòria, tampoc sé si va ser encertat improvisar la referència a que a Terrassa tenen tants seminaristes comparat amb Girona. Sobretot perquè va ser com posar el dit a l’ull d’un clergat diocesà que pateix per la manca de vocacions.

Com que ja sabem que els bisbes que treballen no llegeixen gaire els blocs, ja li diré quan el vegi. En tot cas, està clar que parlar des de la cadira de Carlemany és més complicat que parlar des d’un bloc on es pot dir el primer que et passa pel cap. Com felicitar a mossèn Pardo i estar convençut que “té fusta” de bisbe.

Pardo es presenta com el bisbe del Concili Tarraconense

“El millor tractat de pastoral que s’ha fet a les diòcesis de Catalunya és el Concili Provincial Tarraconense. Les millors propostes que s’han fet són les del Concili Provincial Tarraconense. Això vol dir que les hem de recuperar i les hem d’activar”.

Diumenge arriba a Girona mossèn Pardo com a nou bisbe. Allà estarem. I això és una de les primeres coses que ha dit en l’entrevista recollida pel Full Parroquial d’aquest cap de setmana. Fer servir fragments del Concili Tarraconense com a cita recurrent és un fet bastant habitual entre els bisbes catalans, però dir que és “el millor tractat de pastoral que s’ha fet” no deixa gaires dubtes sobre la implicació de Pardo en un projecte pastoral amb perfil propi de l’Església a Catalunya. A més, amb la benedicció de la Santa Seu.

També gràcies a aquesta entrevista ja es pot anar fent la idea de com som els periodistes. Aquest divendres del Diari de Girona recull aquestes mateixes declaracions amb un titular que vist sense el context sembla que Pardo vulgui dir als polítics que han de fer. Com també s’haurà d’anar acostumant a les expressions dels qui són més papistes que el papa. L’exemple és el peu de la foto de portada del mateix Full Parroquial on diu que el papa “va rebre el nou bisbe de Girona” a el que en realitat només va ser una salutació a peu dret als participants en una trobada a Roma organitzada per la Congregació per als bisbes. Un bisbe centrat sempre té fronts oberts a dreta i esquerra.

Recuperem dones en el govern eclesial

Aquest dimecres al matí a la seu de l’arquebisbat de Barcelona han fet un simulacre d’evacuació per incendi. No tenia res a veure amb la llista de nomenaments de càrrecs diocesans que ha sortit poc després. El resum és que no es mou la foto, se suposa que l’espera de nous bisbes auxiliars. Si no fos així, hauríem de tenir nou vicari general.

Les delegacions més rellevants mantenen els seus responsables (s’hauria agraït a la nota del bisbat una explicació sobre els delegats que canvien). És un equip de fa quatre anys que no s’ha cremat com havia passat altres vegades a Barcelona. Però hi ha una novetat, la incorporació de dues dones com a delegades: a Apostolat Seglar (per substituïr la nova responsabilitat de Jaume Aymar), Ana M. Almuni de Muga, de la Institució Teresiana del Pedro Poveda; i a Pastoral de la Salut (enlloc de mossèn Forcadas), una infermera, María José Martínez Lapeña. Dos relleus pactats. No tinc el gust amb cap de les dues però me'n parlen bé.

Si bé durant els anys 90, durant els primers anys de mandat del Cardenal Carles, es van anar incorporant laics i dones en el govern de la diòcesi, en els primers nomenaments de Martínez Sistach això s’havia perdut. El nou arquebisbe ho va justificar per la dificultat de trobar persones que puguin deixar les seves obligacions professionals i que el bisbat pugui assumir el seu sou: “Que més desitjaria jo que poder-los tenir”. Hi ha moltes maneres de fer-ho i de fet, en altres diòcesis catalanes aquesta presència s’ha mantingut i ampliat. Com suposeu no tinc res en contra els capellans, però és bo que a Barcelona torni a ser així. I encara s’hauria de fer un esforç més gran.

Difamar no surt gratis

Des de fa unes setmanes he anat rebent a la bústia de correu diversos missatges anònims que circulen contra el bisbe de Vic (per alguns "en contra de" i per altres "sobre el"). Pel que sé, s'han escampat bastant. Després la informació ha estat puntualment recollida en el setmanari El Triangle (un setmanari crític que fa el seu paper però que, com tot, cal llegir sabent molt bé què estàs llegint). Ja vaig veure que començava una campanya per difondre públicament tot allò que durant anys ens han anat explicant sobre el bisbe Romà Casanova.

Finalment, veig que han aconseguit un impacte important a Religión Digital i després a Tribuna Catalana. I automàticament s’ha aixecat indignada la caverna eclesial contra la difamació a l’hereu de la seu de Torras i Bages. Com que tenen algú contra qui disparar, maten al missatger i esplaien la seva retòrica per anar contra els mètodes ells mateixos han utilitzat.

Anem a veure, senyors, no es pot repicar i anar a la processó. Si hi ha qui ha fet del seu esport nacional la difamació i la calumnia anònima i altres no s’han cansat d’aplaudir-los amb el teclat, no tenen cap autoritat per esquinçar-se els vestits ni amenaçar amb qui sap què. Han creat escola, i entre els deixebles sempre en surt algun d’avantatjat.

Hi ha una obvietat que mai s’ha remarcat prou. En època democràtica -on no et poden posar a la presó per dir el que penses si no comets un delicte- s’han denunciat públicament moltes situacions eclesials insostenibles. El més conegut és com es va divulgar el malestar viscut a Barcelona al final del mandat del cardenal Carles. I el que es va fer: signar cartes i documents públics amb noms i cognoms (sabent que en la carrera eclesiàstica no hi ha res més penalitzat que la crítica episcopal) i amb reunions, informes interns i passadissos realitzats amb la discreció necessària. També corrien anònims, però el nunci sap perfectament qui liderava la crítica i què li anaven a explicar els capellans i laics de Barcelona, i el què li deien a la cara.

Això s’hauria de recordar molt bé a l’hora de valorar qualsevol informació que circula per internet. Tots portem l’aigua al nostre molí, però els qui vivim de signar articles no ens surt gratis mentir i difamar. A altres si. Per això, espero no suposar massa si suposo que encara podem confiar en la intel·ligència i la capacitat de discernir dels qui els hi ha tocat servir a l’Església en el seu govern pastoral. Perquè també és veritat que si més bisbes s’haguessin dedicat a distanciar-se dels catòlics que només saben ser-ho a hòsties, no hauríem arribat aquí.

Sincerament, dilluns ho pensava en el funeral del bisbe Carrera. No vaig poder evitar un cert regirament d’estómac quan veia el seu fèretre envoltat d’algunes mitres que l’havien fet patir tant. I també pensava que ell mai els hi hauria llençat la primera pedra, ni hauria amagat la mà. Segurament per això seria bisbe.

Però això no vol dir que no tinguem dret a esperar que, a qui correspongui l’autoritat, comenci a expulsar als mercaders del temple enlloc d’intentar fer-hi negocis. Que no esperin que els toqui el rebre per posar-se les mans al cap.

Amb bisbes pitjors, vam fer coses millors

Em va doldre el passat cap de setmana no ser a Barcelona per visitar la capella ardent del bisbe Carrera. Però feia mesos teníem organitzada una trobada conjunta de les federacions catalana i basca dels grups de Pax-Romana. Va ser al Santuari d’Arantzazu, en un casa franciscana on ens van omplir d’atencions i en un “marc incomparable”. He de dir que personalment l’exterior de l’edifici no em va acabar de convèncer, excepte les escultures impactants d’Oteiza, però la nau i el retaule de l’altar són extraordinaris. Una meravella del segle XX.

Bé, al que em venia a referir. A mi em va tocar torejar amb el tema eclesial recollint les aportacions fetes en la trobada. No es tracta ara de fer l’informe, però recullo algunes idees pròpies i alienes que em semblen interessants.

La primera és que des dels sectors cristians més a la frontera necessitem recuperar un cert entusiasme eclesial. Ningú s’apunta a la derrota i massa vegades en els nostres grups caiem en la constant recreació sobre tot allò que no funciona a l’Església. És difícil que així algú s’apunti al nostre partit. En canvi, tenim tota el cos doctrinal del Vaticà II encara no aplicat per esbombar. I dintre del capital doctrinal a explotar, la Doctrina Social continua sent “el secret més ben guardat de l’Església”. Aquest hauria de ser un dels nostres centres de debat i de projecció pública. I això també passa per la crítica a algunes de les herències de la modernitat.

En un sentit semblant, hi ha la crítica episcopal. Certament tenim un perfil mitjà de bisbes que és un problema. Però, és encara és més cert que en altres èpoques, amb bisbes molt pitjors dels que tenim ara vam fer coses molt millors. Jo no hi era, però quan segueixes els testimonis de capellans i laics dels anys 50 i 60 això és una evidència. No es tracta de fer una església paral·lela, sinó de fer.

Un altre element nou és que avui tenim la generació de laics més ben formada de la història, tant a nivell teològic, com de pràctica pastoral, com en el món professional. Només com a exemple, a Catalunya hi ha 2.200 estudiants -la majoria laics- en els centres d’estudis de teologia que depenen de la Facultat de Teologia de Catalunya; més que capellans diocesans. Fa 20 o 30 anys, una laica estudiant teologia era l’excepció.

Més. Els nous cristians ja no vindran sols. Els hem d’anar a buscar. En el cos a cos. Com va dir un: “aquí no prosperen ni les sectes”. I això demana canviar moltes estratègies pastorals i moltes maneres de fer dels nostres grups.

I, finalment, avui el nostre context és més ampli. Tot anàlisi i proposta l’hem d’emmarcar en un context més europeu, no només català, basc o espanyol. Hauríem de tornar a tenir com a punt de referència Europa, com ja va passar quan ens ofegava l’Església nacionalcatòlica. I això també passa per intensificar tot allò que sigui la col·laboració interdiocesana. Com menys siguem, més gran és el perill de tancar-se.

Caldria canviar, doncs, estratègies i plantejament, la única cosa que no hauria de canviar és la radicalitat no fonamentalista que ha identificat els grups de la nostra tradició eclesial. O sigui, potenciar la pròpia identitat, sense trencar mai els ponts de diàleg.

Apunts per anar-hi pensant.

Sistach a Telemonegal

Aquesta setmana l’arquebisbe Martínez Sistach ha estat el convidat al programa Telemonegal de BTV. El vaig veure dimarts i el repeteixen durant la setmana a diverses teles locals. Per ara no el trobo a Internet.

Ferran Monegal va presentar com un fet extraordinari que un cardenal anés a la televisió a sotmetre’s a una entrevista. Ell veu prou hores de tele per valorar-ho. També, una vegada més, l’entrevista va demostrar la dificultat del llenguatge religiós. Martínez Sistach va explicar que havia crescut el nombre de gent a “les audiències” del papa (els actes públics de cada dimecres), i Monegal va semblar entendre que el que pujava era “l’audiència” del papa. De fet, tota l’entrevista va ser una mostra de que el món eclesiàstic és un altre món.

També ja sabem que a Sistach li costa sintetizar el seu missatge a les exigències del medi televisiu. Però el discurs que va fer és més que correcte i va exposar les seves critiques a la televisió sense aparèixer com un profeta de calamitats. I va tenir dos moments remarcables. Cito de memòria.

D’una banda quan Monegal el convidava a conèixer tots aquests programes de televisió estrafolaris que esbudellen la vida de la gent matí, tarda i nit. Tot i que comprenia que a un cardenal no li sobra molt de temps, li deia encertadament que “un pastor ha de conèixer què fa el seu ramat”. La resposta del cardenal va ser que si, però que precisament “per això segueixo els crítics de televisió com vostè”. Bé.

I després, la resposta a les paròdies del papa que es fan a la televisió. Quan van posar alguns vídeos de mostra d’imitadors de Benet XVI fent el ximple, l’arquebisbe pràcticament no va mirar a la pantalla del plató on apareixien les imatges. L’olfacte televisiu de Monegal va brillar una vegada més i va ser el primer que va fer notar: "Vostè casi no ha mirat la pantalla". Amb aquest gest el cardenal va dir molt més que amb un gran discurs. En la resposta va teoritzar sobre allò que a molta gent amb creences catòliques la mofa sobre el papa els ofèn (només es pot riure de la mare, de la pàtria i de la religió un mateix). Però amb el gest d’abaixar la vista, Sistach va aparèixer dolgut com un catòlic més. L’espectador és molt més receptiu a aquesta actitud que si hagués aparegut ofès, indignat, irat o censurador. Sobretot perquè el gest va ser coherent amb el que volia dir. La crítica a les imitacions de Benet XVI i si els efectes són tant negatius es poden discutir. Però la resposta basada en el sentiment està lluny de l’estereotip de l’Església inquisidora, i és més eficaç. A la televisió funcionen més els arguments sentimentals i els gestos que els grans raonaments teòrics.

El missatge és que ara quan vegem Benet XVI imitat no veurem a un cardenal emprenyat (cosa que a molts ja agrada) sinó a una persona dolguda.

El testament del bisbe Joan

Acabo d’escriure l’”Obituario” pel proper Vida Nueva i costa dir més. Però hi ha coses del funeral d’aquest dilluns del bisbe Carrera que no s’han de deixar escapar. Perquè no sempre els capellans ploren el seu bisbe. Però avui si, i mai havia vist que a la catedral de Barcelona entre el presbiteri i el cor no hi hagués lloc per acollir els capellans que volien concelebrar. Multitud que ha contrastat amb la intimitat de l’enterrament al cementiri Montjuïc. Com ell volia s’han traslladat a la seva sepultura les restes de la seva mare i properament s’hi dipositaran les del seu pare.

S’ha dit i escrit prou aquests dies sobre Carrera i semblava que ja no quedava gaire per dir. I com sempre ha estat el mateix bisbe Joan qui ens ha dit per darrera vegada alguna cosa més. Són els fragments del seu testament que s’han llegit a la catedral. Totes les consideracions, oportunitats, protagonismes, equilibris i balanços sobre el funeral, queden petites al costat d’aquest text. Altres dies hi haurà per calibrar què ha de passar ara a la diòcesi.

Que parli Carrera, el bisbe del diàleg

“Se m’aferma el convenciment d’una recreació de la vida, d’un nou naixement després de la mort, com un horitzó segur”.

Ha mort el bisbe Joan Carrera i les seves paraules avui prenen un sentit més gran. Segur que ha estat així. Ho deia en els textos de les sis cartes creuades entre Carrera i el polític socialista Joan Reventós, el qui va ser president del Parlament de Catalunya. Avui tots dos ja ho saben tot del transcendent i de la darrera frontera. Per això pren més sentit veure com en parlaven tots dos fa deu anys. Les vam publicar a Foc Nou i després es van editar com a llibre en català (Mediterrània) i en castellà (Descleé) junt amb altres cartes.

M’agraden perquè són una mostra del tarannà dialogant de Carrera, dins i fora de l’Església, en la conversa privada i en la plaça pública. Poso una selecció i aquí el text sencer de les dues primeres cartes. Deixem avui parlar a mossèn Carrera

“Mira, Reventós, la meva seguretat de creient no és la del dos i dos fan quatre que s’imposa a la ment vulgues o no vulgues. És, com si diguéssim, com la que tinc quan, al camp, salto un rierol o una rasa: estic convençut que arribaré a l’altra banda, però alhora m’acompanya una certa sensació de risc i he de prendre una decisió. La meva seguretat tampoc no es tradueix sempre en un sentiment. M’ha envaït, alguna vegada, la sensació de saltar en el buit..., de no trobar ningú a l’altra banda... Un creient i un no creient no estem tan lluny com sembla l’un de l’altre. El creient pensa algun cop: i si no fos veritat... I el no creient també es diu en alguna ocasió: i si fos veritat... La diferència és que, quan vius l’experiència de la fe, fins i tot quan dubtes, no te n’adones i et trobes explicant el teu dubte a Déu. Tens sempre el Tu com a referent. Entre rumiar, cercar i dubtar sobre el sentit de la vida, i pregar, la diferència és fer-ho sol o fer-ho en diàleg confiat amb el Tu, amb Déu.

En l’última part de la teva carta portes la qüestió de la transcendència cap al tema de la mort: “¿retornem al punt d’origen, el no res, o podem esperar un més enllà?” I fas una valoració de les religions, totes, “com a protectores de la basarda enfront de l’abisme del finiment”. Jo, tot i que em sento reconfortat per la tradició d’esperança en el més enllà, compartida per tantes religions, de qui em fio realment és de Jesucrist.

(...) La via per on jo m’escapo de la “immensa incertesa” que dius és la paraula i tota la realitat de Jesús de Natzaret. Submergint-me en el seu dinamisme, trobo força per a la lluita contra la injustícia i el mal des de la banda dels qui més en són víctimes --una lluita que és també la teva-- i, al mateix temps, esperança de retrobar el fruit d’aquella lluita més enllà del fracàs, al capdavall inevitable. Des d’aquesta experiència en la qual s’uneixen el sentit de responsabilitat i l’esperança, se m’aferma el convenciment d’una recreació de la vida, d’un nou naixement després de la mort, com un horitzó segur, que no sabria demostrar, però que sento que encaixa profundament.”

Joan Carrera Planas. Novembre 1998

Carrera, molt greu

No es poden donar bones notícies de l'estat del bisbe Joan Carrera. La situació es va complicant i res fa preveure cap notícia positiva. En les darreres hores tot ha anat empitjorant. És una llàstima. Preguem per ell.

Abusant de la confiança d’un amic, reprodueixo sense permís i eludint les referències personals, un correu electrònic d’aquesta nit que il·lustra molt com viuen aquest desenllaç la gent més propera al bisbe Joan. Té valor pel moment i la persona concreta, però també com a paraules amb sentit en el moment de la mort.

“Vull comprendre en aquests moments els sentiments dels molts que heu seguit pas a pas la trajectòria i una manera de fer del bisbe Carrera. Quan es van apagant les esperances es fa dur assumir i pair una realitat que voldríem que no fos.

“Allà on s'apaguen les esperances comencen a prendre vida els records. Records viscuts, compartits, retrobats, marcats... perquè hi ha de tot. Uns records que ens donen el perfil d'un home, d'un ciutadà, d'un creient, d'una opció de vida que segurament la podem resumir amb una paraula: servei. Les sensibilitats i les complicitats viscudes i compartides en moments de projectes i de camins oberts, i en moments de replegament i de tardor.

“Vides com la seva quan arriben al final deixen la percepció de que hem quedat orfes. Malgrat tot, la immediatesa de la percepció no ens pot fer perdre la perspectiva que hi ha camins oberts que cal seguir explorant. El temps que heu compartit junts la vida us permet continuar llegint els signes dels temps i els senyals que els camins d'avui tenen.

“El seu testimoni fa de guia perquè ningú quedi perdut enmig de la boira.”

Afegeixo la frase que recollia fa pocs dies del bisbe Carrera: "De qui em fio realment és de Jesucrist".