Episodis diocesans

Reprodueixo una conversa mantinguda fa uns dies amb un grup espontani de quatre o cinc persones. La matriu de la conversa és real, però hi afegeixo la distorsió de la meva memòria, una mica de literatura perquè sigui comprensible, el respecte a la privacitat de la conversa, i força collita pròpia per fer-m'ho venir bé.

-Ara quants seminaris hi ha Catalunya?

-Cada diòcesi té el seu seminari amb el seu rector, però s’agrupen en quatre seus. El de Barcelona, que acull els seminaristes de Sant Feliu; l’Interdiocesà, amb Tarragona, Girona, Solsona, Vic i Urgell i aquest curs s’hi ha reincorporat Lleida; el de Tortosa; i des del curs passat el nou seminari de Terrassa.

-Que tot i ser quatre seus diferents, tots estudien a la Facultat de Teologia de Catalunya de Barcelona, menys els de Tortosa.

-L’ideal seria un únic seminari interdiocesà per a totes les diòcesis amb seu Catalunya, però quan es va crear, seguint una recomanació d'una visita ad Limina el doctor Jubany no va voler. I ara tampoc ho volen.

-De fet, després de la davallada dels anys 80 el nombre de seminaristes s’ha mantingut constant i no hi ha hagut un canvi que demani reestructurar els seminaris.

-Però diuen que el Seminari de Terrassa va molt bé.

-Ja en tinc prou de què això es vagi repetint. Això no es pot dir. Tots els que van dient que el Seminari de Terrassa va tan bé és perquè el què volen dir és que els altres seminaris van malament. El Seminari de Terrassa va bé, és clar. Igual de bé que els altres seminaris de Catalunya.

-Aquí tenim un concepte erroni. Diuen si els seminaris van bé pel nombre de seminaristes. I això depèn de molts factors socials i religiosos i no només del seminari.

-A més, per valorar un seminari des del punt de vista quantitatiu, caldria fer el recompte al cap de deu o quinze anys: veure quants s’han ordenat i quants continuen. Això és el que dirà si s’ha fet un bon discerniment de les vocacions i una bona formació. I el mateix per valorar el perfil sacerdotal que surt de cada seminari.

-Tot aquest tema de si els seminari va bé o malament és una cosa que surt només pel conflicte que teniu a Barcelona i la resta de diòcesis no hi tenim res a veure.

-Quin conflicte?

-Les baralles que tenen els capellans de Barcelona.

-Doncs això tampoc es pot dir. No es pot dir que a Barcelona tinguem un conflicte.

-N’hi ha que es queixen.

-De capellans ressentits perquè no els han donat el que ambicionaven n’hi ha totes les diòcesis. Parlar de conflicte es explicar el món al revés

-Aquí quan hi ha hagut conflictes de veritat ha estat quan es recollien firmes a favor i en contra del cardenal Carles, quan 30 dels 42 arxiprestos signaven una carta contra la gestió diocesana, quan dimitien els càrrecs de la cúria, quan 229 capellans feien un document contra el nomenament d’un auxiliar, quan l’arquebisbe deia que els qui el criticaven eren protestants, quan els rectors del seminari duraven quatre dies i quan es purgaven els tertulians de Ràdio Estel que no eren afins al règim.

-Quan torni a passar això potser si que podrem parlar de conflicte.

-I tampoc és que amb tot això s’aconseguís omplir el seminari.

-I alguns són els que ara es queixen.

-Doncs no en parlem més.

'Foc Nou' i el cristianisme a Frankfurt

Mirant l’espectacle inaugural que va obrir la presència de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt em vaig adonar que certament no es pot explicar la cultura catalana sense les referències religioses. L’espectacle era un recull de la creació literària catalana dels darrers vuit segles i, tot i que no era el seu objectiu, es va donar el relleu que correspon a aquesta realitat.

De fet, ens passa que el primer text que conservem escrit en llengua catalana són precisament unes homilies del segle XIII, que l’editorial que sembla que és la més antiga d’Europa és Publicacions de l’Abadia de Montserrat, o que la Renaixença del segle XIX no s’entén sense un capellà com Verdaguer.

Aquest és motiu suficient perquè coincidint amb la Fira de Frankfurt dediquéssim un monogràfic de Foc Nou al llibre, la cultura i la religió a Catalunya. Ens vam acollir a un projecte de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC) que proposava a les revistes associades editar un número sobre algun aspecte relacionat amb el llibre. La vintena de revistes que ens hem apuntat al projecte estem presents en els estands de la Fira i en l’acte que ha organitzat l’APPEC a Frankfurt. Per això, la revista s’ha editat amb uns abstracts en anglès.

La gràcia del tema és que més enllà de la gloriosa història, el número també recull la situació de l’edició religiosa a Catalunya avui que, sense l’euforia postconciliar, continua ben viva. De fet, probablement el mercat religiós no pateix uns mals diferents que els de la resta del mercat editorial: que es llegeix poc o que el què es ven més no és sempre el millor. De la mateixa manera, destaca el relleu i projecció de, per exemple, els autors de la Facultat de Teologia de Catalunya. I, per rematar aquest atac de cofoisme, puc afegir que estic satisfet del conjunt de número, perquè és un exemplar que serveix de referència per presentar-se al món.

Carrera és un crack

Quan vaig acabar de llegir el document, vaig reunir la meva família, vam convidar un parell de veïns i vam fer una “ola” al menjador de casa en homenatge al bisbe Joan Carrera. Exagero, però quan me’l trobi li faré una reverència.

Se’m va passar l’acte d’inici de curs del Centre d’Estudis Pastorals de les diòcesis catalanes de dilluns passat amb la lliçó inaugural del bisbe auxiliar de Barcelona. Però de seguida em va arribar la bona impressió que havia causat la ponència. Altres ja se n’ha fet ressò, com La Vanguardia aquest diumenge.

Carrera va fer una defensa amb totes les lletres de la generació que va aplicar el concili Vaticà II. Una defensa de l’experiència catalana però que es pot aplicar arreu. El text argumenta el què va aportar de positiu a l’Església els canvis dels anys 60: va clarificar les idees i el lloc que ha d’ocupar l’Església a la societat, va representar una alenada de llibertat en un país sotmès a la dictadura, va recollir un anhel de reconciliació, i va suposar un retorn a les fonts evangèliques.

Així, Carrera conclou que “és fàcil que els més joves se sobrevalorin, atribueixin els mals d’avui a defectes dels qui els han precedit i, fins i tot, culpabilitzin de la descristianització allò que justament ha evitat que esdevingués més radical”. O sigui, que sense el Concili estaríem molt pitjor.

Això no vol dir que Carrera s’estalviï l’autocrítica, que ja ha fet altres vegades, com la manca de pedagogia amb la que es van fer alguns canvis, el refús a la religiositat popular o l’excessiva submissió a les visions mundanes a l’hora d’interpretar l’Evangeli. Però també recorda que “s’ha produït un cercle viciós: gent poc amiga del Concili han aprofitat algunes desviacions postconciliars per a justificar-se; i aleshores, molts dels seus entusiastes han temut que l’autocrítica del post-Concili fos aprofitada pels qui, en realitat, no acceptaven el Concili.”

El text no és molt llarg, però és un d’aquells típics documents que queda per llegir per un després que no arriba mai. Per això, poso aquí una llarga cita que no us podeu morir sense haver llegit. És el fragment on Carrera destaca l’herència del Vaticà II que cal valorar i assumir. És especialment interessant la seva lectura sobre la singularitat de l’Església a Catalunya.

Joan Carrera:

a) Capacitat de comprensió i d’acolliment. Els anys 60 i 70 van ser els d’una arribada massiva, sobretot a Barcelona i a la seva àrea d’influència, d’immigrants d’arreu d’Espanya. Això va comportar el desbordament dels quadres parroquials. Aparegueren barris nous, amb un elevat component de barraquisme. Els nouvinguts trobaven tot seguit ocupació, però res més: ni habitatge, ni escoles, ni assistència mèdica adequada... La creació, en successives etapes, de parròquies noves va ser l’única presència de la societat catalana en aquella nova realitat: assistència de tot tipus, presència de les primeres assistents socials, cooperatives d’habitatges... Amb la nova situació social, apareixia un canvi de mentalitat: noves formes d’expressió religiosa i cultural, nous comportaments morals com a conseqüència d’haver trencat els controls socials i passat a l’anonimat. El clergat jove de l’època, trencant la rigidesa en la qual havia estat format, va saber encarnar-se en la nova situació.

b) Opció per la pobresa evangèlica i pels pobres. Totes dues juntes, és a dir, pobresa testimonial. Pobresa com a signe de fidelitat a Jesús. Pobresa com a resposta a un estat d’opinió popular que ens troba falsos en aquest decisiu, i encara més ens hi trobava en aquella societat de rendes tan baixes. La presència entre els pobres ens salvava d’un concepte tan elaborat de pobresa d’esperit que la fa impossible de reconèixer als ulls de la gent. Va haver-hi un moment de gràcia en el nostre clergat en que es va invertir la tradició de preferència per les parròquies situades en les zones benestants: tots els joves aspiraven a anar a les barriades. Cal situar en aquest context positiu un conjunt de formes de viure que, amb el pas del temps, ha calgut avaluar més matisadament i alliberar d’exageracions en alguns punts: la simplificació dels ornaments i objectes litúrgics, el treball civil dels preveres, la forma de vestir... Però, en qualsevol cas, seria regressiu el retorn a estils de vida acomodada i la pèrdua de la dimensió profètica del nostre ministeri.

c) El compromís amb la causa de la justícia i de la llibertat. La democràcia no ens va arribar, a l’Estat espanyol, fins més de deu anys després del Vaticà II. Això vol dir que temes com la llibertat religiosa, o l’obertura a la modernitat que ens portava la Gaudium et Spes, fàcilment fregaven la il·legalitat. I això coincidia, encara, amb una nova sensibilitat popular que, sobretot entre el 65 i el 75, apuntava cap al canvi polític. Molts sacerdots van entendre, aleshores, que no podien anunciar la doctrina social de l’Església sense acompanyar-la amb una acció conseqüent. Així la defensa dels drets humans, la solidaritat amb els represaliats, l’obertura dels edificis eclesials per a l’exercici del dret de reunió... van portar un gran nombre de pastors a un seguit d’accions difícils, arriscades i generoses.

Per a copsar-ne tot el sentit, cal recordar el passat del qual veníem. Mai no oblidaré una trobada de reflexió entre un nombre reduït de preveres i de militants comunistes, en la qual vam arribar, després de parlar llargament amb el cor a la mà, a aquesta senzilla conclusió: els nostres pares van fer la guerra i es mataven entre ells... nosaltres dialogarem sempre i conviurem. Tot allò no ha estat prou reconegut socialment, menys encara eclesialment... El que més dol és veure-ho comentat amb displicència, algunes vegades, per gent jove mancada de memòria històrica.

d) L’encarnació en la realitat catalana. En evocar els més albiradors valors de l’herència que el nostre presbiteri ha rebut de la tradició anterior, no podia deixar d’esmentar aquest. En primer lloc, per la seva importància. En segon lloc, perquè molts avui l’ataquen matusserament des de la passió i la ignorància. En efecte, no és difícil de trobar, en aquests última anys, enmig dels debats polítics, el que certs sectors d’opinió titllen de nacionalisme de l’Església, dels catòlics o, molt especialment, del clergat... de Catalunya. Es tracta d’una nova versió de velles rancúnies. Un pretès nacionalisme que vinculen, a més, a problemes pastorals com la secularització, la descristianització o la manca de vocacions religioses i al ministeri ordenat... fenòmens, per cert, que, dissortadament, cada dia que passa es fan més presents arreu d’Espanya. Per a aquests obstinats denunciadors de la brossa del nostre ull, que troben ressò fàcil en diaris i programes radiofònics de gran difusió, tots els mals serien fruit de la bèstia negra del nacionalisme. I això, naturalment, sense qüestionar-se mai sobre si aquest fantasma que tan els intranquil·litza podria ser simple mecanisme de defensa contra un nacionalisme agressiu, de signe contrari, molt més real i operatiu... Doncs bé, tot això són distorsions de la veritat, sovint calumnioses. La sòlida tradició de fidelitat del clergat català al seu poble neix d’una actitud netament pastoral, arrelada en la més autèntica tradició de l’Església. Venim, per a no anar més lluny, del mestratge del bisbe Torras i Bages –on, per cert, no apareix mai el mot nacionalisme– el qual es proposava, bàsicament, dos objectius. El primer, inserir l’Evangeli en la Catalunya real, evitant un procés de substitució que operaria en fals, sobre una superestructura oficial, la fabricada pels dissenyadors d’unitats polítiques uniformes, fills de la revolució francesa. En el fons de la doctrina torrasiana, bategava una demanda de catolicitat: que tothom pogués sentir proclamar, des de la pròpia identitat, les grandeses de Déu (Cf. Ac 2, 11). El segon objectiu era paral·lel al del seu contemporani el papa Lleó XIII: si aquest, amb la Rerum novarum (1891 ), pretenia que els catòlics entressin en el gran moviment de transformació social del seu temps i n’esdevinguessin llevat, Torras i Bages, amb La Tradició Catalana (1892) animava els catòlics catalans a fer-se presents, com sal i llavor, en el gran moviment de la Renaixença. A partir d’aquí es produí un gran procés d’inculturació de la fe en la realitat catalana renaixent. No cal dir que al llarg d’una història tan accidentada com la nostra, ha calgut respondre a reptes molt diversos i que això ha propiciat un ventall de capteniments fins a un cert punt heterogenis: no sempre tothom ha encerat el punt just. Però, fins avui, l’encarnació pastoral en la realitat catalana ha estat un valor del nostre clergat, sostingut enmig de moltes dificultats. Una etapa especialment dura va ser la de la immigració massiva dels anys 50, 60 i 70. Els nostres barris vells es densificaven i en sorgien de nous. Qui va assumir, aleshores, les parròquies de nova creació amb les famílies d’Andalusia, d’Extremadura o de Castella que hi arribaven? Els sacerdots que s’havien acomodat a les exigències del nou Règim, s’avenien a la prohibició de la Federació de Joves Cristians de Catalunya i es passaven al castellà en la predicació a feligresies catalanes? No. A les parròquies noves hi van anar, primer, pastors a l’estil de mossèn Joan Cortines, o mossèn Amadeu Oller o mossèn Joan Bonet, per esmentar només tres noms entre molts, i, després, un seguit de preveres joves amb fama de catalanistes. Són coses que cal no oblidar. En aquells temps alguns suggerien: no caldria crear un servei diocesà per a immigrats? La resposta va ser una altra: una pastoral ordinària integradora, uns consells pastorals integrats, de vegades en la seva totalitat, per immigrants, uns moviments apostòlics obrers que comptaven amb immigrants en els seus quadres dirigents.

Una setmana i un dia de la trobada de blocaires

Per altres coses, m’ha anat passant fer una valoració de la trobada de blocaires cristians. Però, avui, com que ja l’ha fet l’Eloi Aran, m'estalvio la feina. A més, ja em va tocar parlar-ne al programa Església Viva del bisbat de Girona que s’emet a les emissores locals, a la COPE Girona i a Ràdio Estel. [mp3]

Només comentar quatre dades d’una radiografia aproximada de l’estat de la blocsfera que vaig preparar per la trobada. Avui ja no val, perquè aquesta setmana hem incorporat vuit blocs d’Església Plural i en tenim pendents d’incorporar-ne un parell més. En tot cas, les dos dades que es poden comentar és que entre tots els blocs acumulen unes 50.000 visites al mes, 10.000 de les quals passen pel portal de la Blocsfera Cristiana, que pel trànsit a internet en català no està malament. I, el més important, que entre tots els blocs s’està produint una mitjana de 400 articles al mes. Això li dóna ja categoria i diversitat comparable a qualsevol publicació cristiana.

Les parròquies i els signes dels temps

Vaig arribar tard i per tant no tinc molta cosa a dir, però dimecres si que vaig poder escoltar el final de la lliçó inaugural del curs de la Facultat de Teologia de Catalunya que va fer l’historiador Josep Maria Martí Bonet sobre les parròquies. En les conclusions orals va recollir el que també diu l’edició escrita:

“[Al segle V] en irrompre noves gents –denominades gots o bàrbars- en la geografia romana i especialment a les ciutats, els nadius (ja cristianitzats) es trobaven molt insegurs; per això van haver de refugiar-se a les localitats rurals i als castells. Calia doncs, que en aquests nous centres rurals les autoritats eclesiàstiques diocesanes (o el mateix bisbe) seguissin una nova estratagema per a continuar l’evangelització (...) Aquesta, i no altra, és la causa –segons la nostra opinió- de l’origen de les parròquies, ben diferenciades de les catedrals. La parròquia és una institució típicament eclesiàstica que procedeix de la mateixa Església i manifesta la seva gran generositat i amor a la Providència i a la clara indicació de la voluntat de Déu en la interpretació dels signes providencials dels temps. S’ha d’atribuir als bisbes una major dosis de l’esmentada generositat, ja que en aquesta creació el bisbe va perdre notables parcel·les de poder. Això també ens ensenya a tots els integrants de l’Església –especialment als bisbes i als sacerdots- a qui ens ha estat regalat de poder viure al segle XXI, que hauríem d’estar molts més oberts als signes dels temps”.

A la versió escrita ho també ho diu, encara que no tan explícitament com ho va formular oralment: que no podem eliminar parròquies perquè faltin capellans; que cal demanar i promoure vocacions; que el sacerdoci és un ministeri insubstituïble; però que els signes dels temps ens porten a impulsar noves formulacions en l’administració de les parròquies “on hauria de valorar-se de nou la missió dels diaques permanents i el gran paper que tenen els seglars ben formats, ja siguin homes o dones”.

És una típica conclusió d’un historiador, que comprova sovint com el pas del temps fa canviar coses que en altres moments de la història semblaven perennes.

Però serà Sistach cardenal?

Dimecres, inauguració del curs de la Facultat de Teologia de Catalunya. Demà ho comento, perquè evidentment els comentaris més interessants compartits al pica-pica són sobre La Vanguardia d’ahir. L’arquebisbe Martínez Sistach n’hi n’ha dit res, ni n’ha de dir res. És com s'ha de fer.

Però sembla ben clar que:

A favor:

1.-Si Enric Juliana diu que Sistach pot ser cardenal és perquè algun motiu/font deu tenir per tirar-se a la piscina.

2.-El Juliana no és infal·lible però tampoc és un aprenent de periodista que no sap el què es fa.

En contra:

1.-L’article del Juliana no argumenta res que no sabéssim.

2.-Les fonts sempre són interessades.

Amb tot això, es pot concloure que estem igual que abans, o sigui, al 50 per cent de possibilitats. Si hi ha sort, entra: es valora Barcelona com a capital Europea, a Roma Martínez Sistach té els seus amics i reconeixements, es té present el perfil propi de l’Església catalana... Si no hi ha sort, no entra: hi ha molta llista d’espera, nous càrrec de cúria, els cardenals es van repartint per tot el món i a Espanya ja n’hi ha tres en actiu, potser el 2008...

En tot cas, és una incògnita que s’hauria d’aclarir durant el mes d’octubre si hi ha consistori al novembre, ja que el desembre no sembla un bon mes per fer-ho. Per això, a mesura que passin els dies s’intensificaran les notícies com la de La Vanguardia, però saber-ho del cert, després de Déu, ara només ho sap el papa, i si és que ja ho té clar.

Setmana Inaugural a Barcelona

Aquest dimarts comença la setmana d’actes inaugurals a Barcelona dels cursos acadèmics de la facultat i centres d’estudi catòlics. Tots es fan a l’Aula Magna del Seminari. Ens ho explicava a bastament el Full Dominical de l’anterior setmana. La veritat és que cadascú inaugura amb qui vol. He recuperat el mateix suplement dominical de l’any passat. Mai més cert allò de digue'm amb qui vas, i et diré qui ets.

L’acte més rellevant, on acostumen a anar tots els bisbes, és la inauguració conjunta de la Facultat de Teologia de Catalunya i dels cursos de l’Institut Superior de Litúrgia de Barcelona, l’Institut de Teologia Fonamental i la Facultat Eclesiàstica de Filosofia de Catalunya. Aquest any fa la lliçó inaugural el doctor Martí Bonet -l’historiador que sap més sobre de la diòcesi- parlant de la parròquia (Dimecres, 3 d’octubre, a les 11,15h). L’any passat va ser Antoni Bosch Veciana, savi de la filosofia.

La lliçó inaugural de l’ISCREB (Institut Superior de Ciències Religioses) la farà el monjo de Montserrat Hilari Raguer, sobre les darrers investigacions als Arxius Secrets Vaticans sobre la Guerra Civil (Dimarts, 9 d’octubre, a les 19 h). L’any passat va ser Joan Rigol parlant de Maritain.

I, finalment, la setmana vinent s’obre el curs de l’Institut de Teologia Espiritual de Barcelona. El ponent és José María Alsina, rector de la Universitat Abat Oliba CEU, que parlarà del martiri (Dimecres, 10 d’octubre, a les 19h). L’any passat va ser Josep Miró i Ardèvol parlant del declivi i l’esperança de la dimensió espiritual de Catalunya.

Tots els actes els presideix l’arquebisbe Martínez Sistach. Podrà comprovar, un cop més, que a Barcelona hi ha gent de tots colors.

Alta política

Dins de la secció de meravelles dels meus fills, un nou lliurament. Aquest cap de setmana vèiem per la tele les declaracions d’un polític darrera l’altre sobre la proposta d’Ibarretxe. I la pregunta de la filla gran va ser: “Pare, perquè criden?” Si, certament, es pot convèncer de la bondat o el malefici de qualsevol proposta sense haver de cridar.

Bellesa bíblica

Per un compromís previ no hi podré anar i em sap greu. És un acte que val la pena. Aquest dissabte a Tarragona se celebren els 25 anys de la BCI, la Bíblia Catalana Interconfessional. Presidida per l'arquebisbe Pujol, és una celebració remarcable per dos motius. Perquè en molts ambients aquesta traducció s’ha convertit en la versió de referència, ja que incorpora l’experiència de l’àmplia tradició de traduccions al català de la Bíblia, i se n’ha fet una pràctica difusió a través de CD i d’Internet. I perquè és la primera versió en català reconeguda per la majoria de confessions cristianes presents a Catalunya. Un text únic per a tots els cristians. Fruit sobretot de l’empenta que hi va posar des de l’Associació Bíblica de Catalunya el monjo de Montserrat Guiu Camps, i l’especial dedicació d’Armand Puig i d’Agustí Borrell, entre molts altres.

En motiu d’aquest aniversari Enciclopèdia Catalana ha editat una edició il·lustrada d’aquesta traducció de la Bíblia que també es presenta dissabte. Les il·lustracions són obra de Perico Pastor. Avui he rebut el dossier de premsa que presenta l’obra. Jo d’art no hi entenc un borrall, però a mi m’ha agradat. Em sembla una aportació artística feta amb gust. A més, l’edició és una bona resposta a la tràgica pregunta: i ara què li regalem a...?

La Facultat de Teologia, una anomalia llatina

El cardenal José Policarpo de Lisboa, el secretari del Consell anglicà per a la unitat dels cristians, el metrapolita ortodox de Sibiu, la directora de la filmoteca vaticana, els millors experts en la figura del Jesús històric o sobre la Paraula de Déu passaran aquest any per la Facultat de Teologia de Catalunya. Aquesta institució de les deu diòcesis catalanes celebrarà aquest curs els 40 anys de la seva creació amb quatre congressos internacionals. Així, des de Barcelona, la Facultat vol destacar i estrènyer lligams entre els centres universitaris de teologia de l’arc mediterrani.

És el programa que va presentar dimarts el biblista Armand Puig, degà de la Facultat, acompanyat de Gaspar Mora i Salvador Pié. La roda de premsa va servir per reivindicar l’estatus acadèmic de la teologia. De fet, només a França, a Itàlia i a Espanya, l’estudi teològic queda fora de les universitats civils. És una anomalia que només es produeix en l’àmbit llatí. Per això va plantejar la voluntat de formar part del Consell Interuniversitari de Catalunya junt amb la resta d’universitat catalanes: “Estaríem en el lloc que ens toca com a institució”.

Però aquest tema no el va plantejar només com una qüestió de dret, sinó per respondre al treball real que es fa avui a les facultats de teologia. Armand Puig va remarcar que moltes disciplines universitàries tenen interessos comuns amb la teologia. Alhora va parlar d’una Facultat “que no viu d’esquena al món. No ens ho podem permetre, hem de tenir les portes obertes i ser més valents en entrar en els temes actuals”. La teologia d’avui té nous reptes; en certa manera ha superat els temes postconciliars per incidir en els grans debats d’avui com la globalització o l’ecologia: “el nostre món és el món”.

Vaig anar a la roda de premsa –a la qual un canvi de plans d’última hora va impedir la presència de l’arquebisbe Sistach- precisament el mateix dia que portava a impremta un monogràfic de la revista Foc Nou sobre llibre i religió a Catalunya en motiu de la Fira de Frankfurt. Precisament, un dels articles recull la producció teològica, acadèmica i divulgativa, dels professors de la Facultat de Teologia de Catalunya. I, precisament, és l’article més llarg. No deu ser casual.

A més, com va dir Armand Puig, és un treball que es fa amb rigor: “La nostra Facultat, i ho sé de primera mà, està ben vista a Roma i alhora té una consideració per les institucions culturals catalanes”. Què més podem demanar.

Si el nunci està content, jo estic content

En el país que hi ha qui diu que és la regió espanyola més secularitzada, pagana, exacerbada, republicana i amb un govern menjacapellans, quan ve el nunci del papa el rebem com un rei. I a més el nunci surt content.

Aquest dilluns Manuel Monteiro de Castro ha presidit la missa de la festa major de Barcelona concelebrant amb l’arquebisbe de Barcelona i la resta de bisbes de la província eclesiàstica. A la Basílica de la Mercè l’han acompanyat les màximes autoritats del país -el president Montilla, l’alcalde Hereu i quasi tots els regidors- en una basílica plena de gent. Després ha acompanyat el seguici fins a l’Ajuntament on ha sortit al balcó amb la resta d’autoritats (el podeu veure a la meitat d’aquest vídeo de la web municipal).

La missa amb el nunci ha tingut dos coses positives. Primer que no ha dit cap disbarat. I no és res en contra d’ell, sinó perquè altres nuncis d’ingrata memòria si que han presidit misses a Catalunya amb molta mala fortuna. En aquest cas, el nunci ha anat a “lo” seu i al que és propi del dia: una homilia de devoció mariana, on fins i tot ha improvisat sobre els pastorets de Fàtima. Altra cosa és si la gent que no és nostre gremi ho han entès o els ha interpel·lat d’alguna manera. Potser en una missa tan cívica és millor una predicació una mica més “laica”, però ningú li pot dir que s’ha posat en coses que no tocaven.

I, després, ha estat ben rebut que tot el ritual i bona part de la homilia la prediqués en català, com passa en la majoria de misses de Catalunya. Al final s’ha felicitat per la participació de la gent i ha demanat a tothom que ajudem a construir una ciutat i una Catalunya millor. I s’ha disculpat pel seu “pobre català” –que per cert, de pobre no en tenia res- i per això la gent l’ha aplaudit agraïda.

Després de la missa amb l’Oriol Domingo hem intentat parlar amb ell, però se’ns l’ha emportat un de protocol. Si que ens ha pogut dir que estava molt satisfet.

I amb això es poden donar per finiquitades les estèrils polèmiques sobre els regidors que van o no van a la missa. Hi han anat els qui els ha semblat bé anar-hi i han combregat els qui creien que ho havia de fer, i els qui no han combregat per no sentir-se catòlics em sembla que han tingut un gest de respecte vers el que s’estava celebrant. Aquí, si ve el nunci, institucionalment se’l rep amb els honors que mereix. Igual que s'ha de fer si ve el Dalai Lama o el Moro Musa.

El nunci ve a veure’t

Si algú té ganes de veure el nunci, ens ve a veure. Resulta que aquest any Manuel Monteiro de Castro presidirà la missa de la Mare de Déu de la Mercè acompanyat de l’arquebisbe Martínez Sistach. Això vol dir que els regidors de Barcelona encapçalats per l’alcalde podran escoltar des de primera fila el que vingui a dir el nunci. Tampoc és extraordinari que vingui el nunci a Catalunya (va ser a Barcelona aquest mateix juny) però crida l’atenció que presideixi un acte tan singular com la missa de la Mercè. Serà el dilluns de Festa Major a les 10,30h a la Basílica de la Mercè, una tradicional i concorreguda celebració. El mateix dia a la tarda l’arquebisbe ordena dos capellans i dos diaques a Santa Maria del Mar.

Un acudit de destrucció massiva

L’humor pot ser una arma de destrucció massiva i si es barreja amb els rumors encara és més letal. Ahir em va arribar un d’aquests acudits que s’expliquen els capellans sobre els arquebisbes de Barcelona i Tarragona. Demana una forta capacitat d’exegesi eclesial. Diu: “Quina diferència hi ha entre l’arquebisbe de Tarragona i l’arquebisbe de Barcelona?... Doncs que el de Tarragona és el que no és de l’Opus”.

Hi he estat donant voltes 24 hores. I la pregunta clau que no m’he sabut contestar és el cui prodest. Que s’estengui una imatge de massa carca d’un bisbe és dolent pel seu prestigi dins la diòcesi però una imatge massa progre pot fer mal davant de Roma. Pintar l’arquebisbe Sistach més carca del que és, li genera antipaties en molts sectors de la diòcesi. Però pintar l’arquebisbe Sistach més progre del que és, forma part d’una estratègia per desprestigiar-lo davant de Roma, allunyar-lo del birret cardenalici i, per tant, a mig termini, apartar l’Església catalana de qualsevol influència que pugui tenir a Roma, sobretot en l'elecció dels bisbes de Catalunya. I pintar un arquebisbe Pujol més progre del que és, li aplana el camí perquè no fos mal rebut si l’envien a Barcelona, i davant dels qui pensen que, malgrat que encara ho faci bé a Tarragona perquè és una bona persona, abans d’un bisbe de l’Opus és millor un altre encara que sigui més carca. I pintar l’arquebisbe Pujol més carca del que és, confirma la decepció de que a la seu primada de Catalunya hi arribés un bisbe de l’Opus -encara que ja sabem que com a bisbe jurídicament ha deixat de dependre i de formar part de l’Opus Dei- i que s’ha d’evitar per tots els mitjans possibles que facin més bisbes paracaigudistes. Però encara més. Crear la imatge que Martínez Sistach és un desastre només beneficia als qui esperen un gir definitiu de l’episcopat català cap a la caverna. I cantar les meravelles de Jaume Pujol li fa pujar punts per venir a Barcelona però, alhora, això també perjudica altres candidats que estan més ben situats per l’edat que tindran quan es jubili Sistach.

I, això, que només és un acudit dels que fan riure als capellans.

Així no ens autofinançarem mai

La setmana passada vaig anar a apuntar la filla gran a catequesi. Per motius logístics i pastorals que no vénen al cas, farà la catequesi en una parròquia que no és on anem habitualment. Això em va portar a conèixer l’amable capellà que porta la catequesi. Vaig veure que ho tenen molt ben pensat, sobretot la manera de buscar la implicació amb els pares i que la catequesi no sigui només un temps de pas per la parròquia.

El que em va sorprendre és que al inscriure’t et fan pagar una quota per tot el curs de 25 euros. Doncs, no senyor. N’haurien de fer pagar 25 cada mes. A veure: qualsevol de les activitats extraescolars et costa cada mes molt més que això. Per no dir, el que molts s’acaben gastant després en la celebració de la comunió o en una festa d’aniversari al Chiquipark.

Quan vaig comentar-li que em semblava poc en va aclarir que “és només pels llibres i el material”. Molt bé, però així no ens autofinançarem mai. Suposo que perquè hi hagi uns locals, una església, un capellà que ho dirigeixi, un senyor que obri la porta, que tot estigui net, uns cursos de formació pels catequistes... en definitiva, tot allò que fa funcionar una parròquia d’on acaben sortint els catequistes... Tot això deu costar alguns diners. Perquè no hi han de contribuir els qui després es beneficien d’algun servei, sobretot, quan moltes vegades no es participa en altres activitats o serveis de la parròquia?

Entenc la dimensió pastoral d’aquesta opció: la gratuïtat. És a dir, que no es pot cobrar per transmetre la fe i per administrar un sagrament, i que els diners no han de ser una barrera perquè els nens s’acostin a Jesús. Plenament d’acord. I per això s’entén que els catequistes han de ser voluntaris. I, per això, està bé que quan t’apuntis a catequesi et rebi un mossèn i, per exemple, li puguis comentar discretament que no pots assumir la quota mensual que hi ha fixada. Però crec que la gent ha de saber quant costa que hi hagi catequesi, és a dir, quin esforç també econòmic fa l’església per mantenir les seves parròquies obertes.

De fet, sóc d’aquells que seria partidari que al sortir del metge del Seguro et donessin la factura del què ha costat la visita o les receptes, que cada mes t’arribés a casa un paper amb el que costa a l’Estat l’escolarització del teu fill i que en els bitllets de metro posés que amb el què has pagat només es financia la meitat del cost del manteniment de la xarxa de transport públic. Encara que no t’ho cobrin cada vegada que utilitzes aquests serveis, hem de saber que no és gratis.

I en el cas de l’Església, que la gent sàpiga quant costa i aplicar allò de Corintis: “Que cadascú doni allò que de cor ha decidit”.

Em critiquen

Resulta que em critiquen injustament per un post. Que hi farem. Jo hagués preferit que ho fessin en l’espai de comentaris, que per això estan oberts a que tothom pugui il·lustrar-nos amb el saber i amb la fe que em manca a mi. Però m’arriba per mail.

Resulta que un amic es queixa que entre les lectures d’estiu que vaig enumerar no hi hagi posat El silenci de les campanes. La persecució religiosa durant la Guerra Civil, de Jordi Albertí. Em diu “Si no l’has llegit, fes-ho urgentment: una lectura absolutament essencial per desmuntar certes imatges i idees falses que la majoria tenim sobre la república, la guerra civil, l'anarquisme... Jo ara em miro diferent la qüestió de les famoses beatificacions de màrtirs espanyols (al marge de que ja sé que alguns bisbes no juguen net...)”.

Certament té tota la raó. El problema és que vaig posar les lectures d’agost, no les del juliol. Comparteixo el diagnòstic. A més, vaig poder comentar les impressions de la lectura del llibre amb el seu autor, arran d’una trucada per demanar-li un article per Foc Nou. I dic més o menys al mateix. Que em sembla que el mèrit del llibre no és que expliqui gaire res de nou, sinó que el relat que construeix dóna una visió prou equilibrada dels fets, el context i la interpretació que se’n pot fer avui. A més, l’èxit del llibre ho posa a l’abast de molta gent.

Amb certs recels, vaig ensopegar amb les diverses al·lusions a la masoneria, ja que ens transporten aquella època que anyoren alguns on tot era culpa dels contubernis judeo-masons. Però en el context, s’entén que és més un problema sobre la seva contribució a l’elaboració d’un discurs anticlerical.

És un llibre important, ja que, pel que m’expliquen, fins i tot va influir en la redacció definitiva de la Llei del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, introduint més relleu i ponderació en el tracte sobre la persecució religiosa. És significatiu veure en la intervenció d'Albertí en la Comissió del Parlament del passat mes de maig, que almenys tres dels diputats que van intervenir (el del CiU, el del PSC, i el d'ERC) havien llegit el llibre i que les intervencions dels sis grups parlamentaris aproven les idees bàsiques de la seva aportació.

Caldria un relat al mateix nivell que aquest llibre que fes la lectura d’aquests fets en el conjunt d’Espanya. Malauradament, encara és un tema massa enverinat, perquè tothom el fa servir per portar l’aigua al seu molí.

Folrar la Ciutadania

El dia que facin el màster “Ser pares, avui” s’hi hauria d’incloure obligatòriament un seminari pràctic sobre com superar la feixuga tasca de folrar els llibres escolars. La meva celebració de la Diada Nacional de Catalunya s’ha clausurat culminant amb èxit desigual tal noble tasca educativa per completar la motxilla del primer dia d'escola.

Però aquest any, durant aquesta autocomplaent activitat manual, m’han cridat l’atenció dos llibres. Entre els llibres de tercer de Primària, al costat del llibre de Religió, em trobo un Quadern d’Educació Moral i Cívica editat per Santillana. Dic, ja està, aquest és el nou catecisme sociata que li diuen. Però la meva dona em diu que no, que Educació per a la Ciutadania només comença a tercer d’ESO, no a Primària. Miro entre els llibres de primer de Primària i efectivament no ho són, perquè també trobo el mateix manual. Ignorància meva dels currículums escolars.

Consulto a la meva filla gran, que per això ha sortit més llesta que el seu pare. Em diu que ella ja l’havia fet a primer i a segon: “Veus, el de primer és ‘Jo, tu, tots nosaltres’ i el de tercer que faré ara és ‘Jo, tu, tots nosaltres al barri’”. Me’ls miro i trobo que a cada curs repeteixen els mateixos temes amb algunes variacions: responsables, solidaris, tolerants... A primer amb temes com ajudar als altres, bona educació, l’amistat, aprendre dels altres, l’autoestima, justícia, cooperació, gratuïtat, diversitat... A tercer es van ampliant amb exemples com els conflictes que surten als diaris, temes de pobresa, la igualtat entre homes i dones, l’explotació laboral infantil, els costums gastronòmics de les diferents religions, la delinqüència, les catàstrofes naturals, les normes de circulació, les minusvàlies...

Vist això penso perquè tanta comèdia per la nova assignatura. No és això el que diuen que els volen ensenyar també a ESO? Doncs resulta que sembla que feia temps que ho expliquen a Primària sense que ningú no se n’hagués queixat mai. Altra cosa poden ser desacords puntals amb el programa, que a més sembla que l’amplia oferta de manuals permet trampejar. De fet, en el què trobo més mèrit és que l’escola també es proposi educar en aquests valors. Com a pares, ja costa; imagina't com a mestres.

I finalment penso que amb el què paguem pels llibres de text, la veritat és que ja te’ls podrien vendre folrats.

PD: Només llevar-me escolto aquest dimecres al matí una breu entrevista al secretari general del Secretariat de l’Escola Cristiana a Catalunya. Enric Puig diu a Catalunya Ràdio una cosa bastant semblant. Que ells sempre han estat preocupats per l’educació en valors cívics i que el programa es pot adaptar a l’ideari del centre. Que cap problema. Si ell ho diu, jo m’ho crec.

El sermó del Dalai Lama a Barcelona

El Dalai Lama arriba a Barcelona, seu davant de 200 periodistes i diu coses com: “Tots els éssers humans som iguals i no hi ha cap barrera per no fer-nos un somriure els uns als altres. Les diferències són secundàries perquè el que volem tots és ser feliços”. “El material no és suficient. Cal promoure un cor ardent, és un valor natural en els humans, que necessiten afecte i compassió. No estem parlant de la fe religiosa, sinó d'una cosa més bàsica. Per això és important que es desenvolupin els valors humans com l’afecte i la estimació”. “Crec que a tot el món, orient i occident, es fa més atenció als valors materials i no tant als valors interiors. Aquesta és la font de la crisi”. “Tots hem de contribuir a una societat més pacífica”. “Compassió no és llàstima, és tenir un sentiment proper i cuidar als altres. La compassió s’ha d’estendre als enemics, sentir-ne compassió només per fet de ser humà”. O sigui, res gaire diferents al que han pogut sentir aquest mateix diumenge al matí els milers de catòlics que van anar missa a Barcelona, amb alguns sermons fins i tot una mica més arregladets. Però, no és també això el que volem dir els cristians al conjunt de la societat? Aquest dilluns a la conferència del Palau Sant Jordi sobre “L’art de la felicitat” no crec que el Dalai Lama digui res gaire diferent. Preguntaré als qui hi van.

De fet, el tema de perquè en molts sectors no es té la mateixa simpatia per l’Església que pel Dalai Lama és ja per un altre post. Per exemple, perquè quan el papa diu que Europa és materialista sembla un carca i quan ho diu el Dalai Lama no? D’altra banda, és evident que les creences del budisme difereixen en molts punts de la cristiana, però també que per un racionalista exacerbat ha de ser tan delirant creure en la reencarnació dels budistes com en la resurrecció o en l’encarnació en la que creiem els cristians.

Deixem-ho per ara, però això pensava aquest diumenge al matí en la roda de premsa més multitudinària i estrambòtica a la que he assistit. Multitudinària perquè la tumultuosa entrada del Dalai Lama entre fotògrafs l'ha fet iniciar la roda de premsa ironitzant sobre el fet que “fins i tot jo havia de donar empentes per poder passar. Sembla que us agradi!”. I estrambòtica perquè la responsable de premsa ha donat majoritàriament la paraula als seguidors del Dalai Lama que entre agraïments per la seva visita li han fet preguntes tan periodístiques com “De quina manera es pot aplicar la filosofia de la via del mig a la vida quotidiana?”. Mentre darrera meu una noia s’esgargamellava exigint torn per preguntar sobre les relacions amb la Xina, el tema principal del dossier que es va lliurar als periodistes.

Però això també ha permès veure un Dalai Lama de 72 anys esplèndid, que sap perfectament on està i el que es diu, que domina la situació i que no perd mai el somriure.

En els temes més socials ha recordat que les institucions religioses han d’estar separades de l’estat; ell que va haver-se d’exiliar d’un Tíbet que era una teocràcia: “Això està antiquat”. Ha parlat de la necessitat que l’educació desenvolupi els valors humans, i que això també s’ha de fer en una educació secular que inclogui el respecte a totes les religions (en anglès ha dit “secular”, que potser pel context s’hauria de traduir millor com aconfessional enlloc de laica, en el sentit excloent que per molts té aquest terme). I desmarcant-se del proselitisme ha recordat que aquí hi ha una altra tradició religiosa i que cadascú ha d’escollir, però que “el millor és mantenir les pròpies tradicions”. Doncs, ja sabeu.

Vic veu IVE

Vic i IVE són dos paraules que permeten fer diversos jocs de paraules. Però ja veurem si lliguen. Netejant el correu de l’estiu m’apareix un missatge d’un amic ben informat que m’adjunta un dossier amb documentació sobre l’IVE, l’Instituto del Verbo Encarnado. El cas és que el 21 de juliol el diari local Regió 7 va destapar que el bisbe de Vic, Romà Casanova, havia convidat a instal·lar-se a Manresa als membres d’aquest institut per substituir la presència dels caputxins que deixen la seva casa. El titular era tan amable com “El fonamentalisme d’arrel catòlica aterra a Manresa de la mà del bisbe de Vic”. Aquest estiu ho ha explicat a bastament Tribuna Catalana.

Però hi ha dues coses que em criden poderosament l’atenció. La primera és que a mitjans dels anys 80 en els inicis d’aquest institut a l’Argentina tots els bisbes menys dos s’hi van oposar radicalment. Els bisbes argentins, tot i que potser llavors eren més oberts que ara, tampoc crec que en conjunt fossin un exemple nat de progressisme. I, casualment, els únics dos bisbes que els recolzaven ho feien amb el mateix entusiasme que havien defensat la dictadura militar. De mare tens la que Déu t'ha donat, però els amics uns no els té si els no vol. Si parléssim d’una història de fa cent anys, tampoc passaria res, tot moviment evoluciona, però el protagonista d’aquesta àmplia oposició episcopal era el mateix Padre Carlos Miguel Buela que avui presideix l’IVE. Aquí el teniu a la dreta del cardenal Sodano aquest mateix mes de juny. Amics, també.

I el segon element, el tenim més a prop, i és encara més interessant. El cas és que el bisbe de Vic ha pres aquesta decisió sense encomanar-se a ningú. Els mateixos capellans se’n van assabentar pels diaris. Ben intencionadament podríem pensar: es que era una decisió molt recent que es va filtrar a la premsa. Doncs no. El 3 de juliol del 2006 un comunicat oficial i públic del Consell General de l’IVE ja explica que “el P. Fernando Vicchi, Superior Provincial en Italia, [...] se refirió a dos pedidos de fundaciones llegados desde España, para la Diócesis de Tarrazona (Aragón) y para la Diócesis de Vicq (Cataluña). En este último caso nos ofrecen parroquia en el centro de la ciudad de Manresa, cuna de los ejercicios espirituales, escritos allí por San Ignacio de Loyola”. I, encara més, en un document del 30 de juliol del 2007 l'IVE ja informa del nomenament del "P. Miguel Soler a la fundación en Manresa, España", qui suposo que ja hi ha anat a prendre mides i que no li van dir quatre dies abans. Per tant, el bisbe Casanova almenys feia un any que ho sabia i ja tenia clar on havien d’anar a parar. A més, si fem cas a aquest document, la petició sortia de la diòcesi de Vic. Quin problema hi havia a explicar-ho, si era pel bé de la diòcesi? Que no lliga l'IVE amb Vic?

Una amiga meva té una frase molt celebrada que diu que el gran problema que tenim avui per evangelitzar és que a la gent expressions com el "verb encarnat" jo no els diuen res. No sé si amb l'IVE ho tindrem més fàcil.

La blocsfera avança

La blocsfera cristiana és font de feina però sobretot d’alegries. En aquest moment està a unes 300 visites diàries, que fan unes 10.000 al mes. Per això hem volgut començar al setembre rentant-li cara. Aquest dijous pengem un nou format. L’objectiu és fer-la una mica més “apanyadeta” gràficament, però sobretot, facilitar l’accés més àgil als blocs: a cada pantalla se’n veuen més. D’altra banda els hem agrupat en grups de quinze perquè trigui menys a carregar-se la pàgina. El que es manté és que l’ordre el marca el ritme d’actualització del blocs: els darrers (a actualitzar el seu bloc) són els primers.

I avança i creix perquè dels quinze inicials del març, ara hi ha més de trenta blocs i estem en espera d’incorporar-ne alguns més en pocs dies.
Aquest canvi coincideix amb un canvi forçat de data de la I Trobada de blocaires cristians. Per problemes d’agenda hem hagut d’anular la convocatòria del 13. La trobada l’hem traslladat al 27 de setembre. Es manté el lloc i l’hora, els continguts i les intencions que vam anunciar. De 18’30h a 20’30h a la seu de Cristianisme i Justícia de Barcelona (c/ Roger de Llúria, 13). Disculpeu-nos els qui ja us ho havíeu arreglat per venir. Ens sap greu però no ho hem pogut fer d’una altra manera. No es pot arribar a tot.

I sap greu canviar de data perquè la convocatòria de la trobada va tenir ressò en alguns mitjans com Flama (on cal aclarir que la convocatòria la fem conjuntament i de forma espontània l’Eloi Aran, el Ramon Bassas i jo) i aquesta notícia que va sortir al Diari de Girona a finals d’agost.

Tothom serà benvingut, blocaires i lectors malalts de blocs.

Llibres pràctics

El darrer dia de vacances descobreixo una utilitat que mai hauria sospitat dels llibres que irremeiablement s’acumulen al despatx de casa. Després del tradicional pelegrinatge estiuenc a Ikea, necessitava fer un forat a un escaire però no tenia cap cargol de fuster per subjectar-lo amb la força suficient per suportar la força de la màquina. La pressió que exerceixen els llibres en una llibreria a punt de rebentar vaig comprovar que és prou poderosa per mantenir ferma qualsevol cosa que hi vulguis subjectar.

Ho comento perquè després de les vacances recomano quatre llibres que he recuperar aquest estiu. El propòsit de les vacances era el mateix de cada any: no fer res. Però dins d’aquest res s’hi ha inclòs poder llegir alguns títols dels darrers dos anys i un d’aquesta temporada que en seu moment van quedar aparcats.

-El més entretingut. Historia de los Papas. Entre el reino de Dios y las pasiones terrenales. Juan María Laboa. La esfera de los libros, 2005.

El mèrit d’aquest llibre és l’escriptura fresca i la capacitat de divulgació del fundador de la revista XX siglos de Historia de la Iglesia. No em puc estar de citar alguns moments més negres del papat com el de l’enèrgic Joan VIII (872-882) al qui van assassinar uns parents o gent propera que ell pretenia depurar. El van enverinar, però veient que l’efecte el massa lent el van matar clavant-li cops de martell al cap. O pitjor ho va tenir Formós (891-896) que no el van deixar descansar ni mort. Un successor seu, Esteve VI, va fer desenterrar-lo i la seva mòmia va ser sotmesa a un judici on un diaca contestava en nom del papa difunt. Durant el judici a Formós li van retirar els vestits pontificis, li van tallar els tres dits que utilitzava per beneir i van llençar el seu cos al Tíber. Esteve VI va acabar morint estrangulat a la presó el 897. Laboa comenta: “Ese mismo año se hundió la basílica de Letrán [seu dels papes en aquella època] desde el altar hasta el pórtico, tal vez por no ser capaz de soportar entre sus muros tanta ignominia”. Realment la institució eclesial té alguna cosa de divina per haver pogut resistir alguns dels 264 que hi ha hagut.

-El més nou. Déus, creences i neurones. Un acostament científic a la religió. Fragmenta, 2007.

Novedós per la data de publicació però també pel seu contingut: el que diuen els estudis de la neurologia sobre la religió. Estan molt lluny de confirmar que la religió és només una superstició humana. La lectura del llibre, a més, afirma la possibilitat de creure en Déu d’una manera més àmplia de la que es desprèn de l’entrevista que li van publicar a La Vanguardia.

-El més punyent. Aita Patxi. Prisionero con los guradis. Hilari Raguer. Claret, 2006.

Un testimoni del passionista basc que va assistir durant la guerra civil un batalló de catòlics bascos fidels a la república. Més enllà de les lliçons històriques imprescindibles del llibre, es descobreix com els moments de grans crueltats són els més propicis perquè brillin testimonis de més gran bondat. L’estil del pare Raguer no defrauda.

-I el més necessari. Compromís polític i sentit cristià. Joan Rigol. Edicions 62, 2006.

És la lectura en curs per tancar l’estiu. Sense acabar-lo s’ha de destacar la claredat de l’exposició. I, sobretot, la necessitat de que el seu missatge sigui escoltat pels polítics i pels ciutadans. D’altra manera aniríem. A veure aquest curs com anem.