El nunci s’emporta més del que ens deixa a Catalunya

El nunci Manuel Monteiro se’n va a Roma. Serà el nou secretari de la Congregació per als Bisbes. Si fem un repàs de la seva etapa des de l’any 2000 que va arribar a Espanya, i si no em descompto, em surten onze bisbes que ha portat o ha mogut per Catalunya. Només Salinas s’ha quedat a Tortosa, el mateix lloc on se’l va trobar, tot i el minut de glòria que li va donar com administrador de Lleida. Semblaria doncs, que en aquests nou anys Monteiro (l’encarregat de proposar candidats a la Congregació per a bisbes) ha pogut capgirar el mapa episcopal català.

Però mirem-ho amb detall. Quatre nomenaments són dels inicis de la seva estada a Espanya: Joan Enric Vives a Urgell, Soler Perdigó a Girona, Jaume Traserra a Solsona, i Sàiz Meneses auxiliar de Barcelona. O sigui, els tres auxiliars de Barcelona que el cardenal Carles es va anar traient de sobre després de successives crisis de confiança i el nou auxiliar que també va promocionar ell. Després, al 2003, arriba el nomenament sorpresa de Romà Casanova a Vic, un invent promogut pel mateix cardenal Carles. En tercer lloc arriba la divisió del Barcelona, on sembla clar que si es va mantenir la candidatura de Sistach va ser perquè al nunci ja li semblava bé (recordem que l'alternativa va arribar a ser Ureña) i que el nom de l’arquebisbe Pujol ara a Tarragona també és fill seu. També amb aquest moviment del 2004 arriba un nou valencià, Agustí Cortés a Sant Feliu; al qui després se suma Piris a Lleida ara fa un any. Dos valencians dels quals ningú se n’ha queixat. Finalment, aquest curs posa Pardo a Girona i arriba com auxiliar de Barcelona Sebastià Taltavull.

Doncs, home, se li pot recriminar que no es fixés més en el planter de capellans formats a Catalunya i que tampoc estem per tirar coets, però el resultat global podria ser molt pitjor. Sobretot sabent que en els temps que corren els bisbes d’Espanya no es decideixen a la nunciatura sinó a l’arquebisbat de Madrid, via la cadira que té Rouco a la Plenària de la Congregació per als Bisbes. Tampoc deu ser casual que la caverna eclesial sigui qui més ha maltractat aquest nunci (tot i que ja sabem que els qui avui arriben a nunci no són precisament uns infiltrats a la cúria de "Som Església").

Per això, veient el seu nou càrrec a Roma, el que em sembla més important és el que s’emporta sobre Catalunya de la seva estada a Madrid. Hi ha sis coses que Manuel Monteiro sap que el seu antecessor en aquest càrrec clau en l’elecció de bisbes potser no tenia tan clares.

-Que la vida pastoral a Catalunya té un perfil propi, entre ells la llengua.

-Que ha pogut escoltar en persona els plantejaments dels capellans de les diòcesis catalanes quan l’han anat a veure per oferir-li la seva opinió sobre els relleus episcopals a Catalunya. A més, quan hi han anat, han estat atentament escoltats.

-Que l’esforç que ha fet Monteiro per parlar en català quan ha presidit actes a Catalunya és un gest senzill però molt agraït aquí.

-Que a Catalunya no ens mengem els capellans i que quan ha vingut s’ha trobat un bon acolliment civil i institucional. Dos exemples recents són la Missa de la Mercè de 2007 o l’acte dels 40 anys de la Facultat de Teologia de Catalunya. Com també coneix bé la sensibilitat religiosa del nacionalisme català.

-Que, al costat d’això, quan es fan experiments com els de Vic o els de Barcelona et pots trobar una manifestació a la porta de la Catedral.

-Que el conflicte de les obres d’art de Lleida no es resol per decret.

I, la veritat, no sé com ens anirà, però sempre és millor que el segon càrrec de la Congregació per als Bisbes estigui ben informat de tot això, que no que n’hi hagi un al qui només li arribin mentides com que Catalunya és el país més secularitzat d’Europa. La pega és que amb nunci que vingui haurem de tornar a començar.