Els números del seminari de Terrassa

Fem la paraciència ficció que dèiem l’altre dia. Què hauria passat a Catalunya sense el seminari de Terrassa? Doncs això. Es tracta de formular la hipòtesi que, si l’any 2004, quan es va dividir la diòcesis, a Barcelona hi havia 17 seminaristes que eren del territori de Terrassa i ara són 32, sense el seminari de Terrassa avui a Catalunya hi hauria 15 seminaristes menys. La teoria per si mateixa no s’aguanta.

Però si fos certa l’especulació de fer desaparèixer de Catalunya els 15 seminaristes de Terrassa, és veritat que no es podria dir que “si els seminaristes catalans fa vint anys eren un 6,6% dels seminaristes d’Espanya, ara ja són el 7,7%”. S’hauria de dir que els seminaristes catalans representen el 6,6% dels seminaristes del conjunt d’Espanya, ni més, ni menys que fa vint anys. I tots caps avall, i tots amb la mateixa tendència. Tant a Catalunya com a la resta d’Espanya un 40% de seminaristes menys en 20 anys. I no ha estat així.

També es podria afegir que avui, entre tots els seminaristes que hi ha a l’antiga arxidiòcesi de Barcelona (els de Barcelona, els de Terrassa i els de Sant Feliu), sumen 68, quatre menys que fa 10 anys i els mateixos que fa 20 anys. És a dir, que la cosa pinta més a transvasament entre diòcesis que a un gran creixement.

Per tant, que a Catalunya malgrat aquesta tendència general a la baixa es sostingui un nombre de vocacions sostingut comparat amb el resta d’Espanya (ni miracle, ni desert) no es pot atribuir només a Terrassa, ni restar-li cap dels seus mèrits. A més, també es podria fer al revés i donar la culpa a Vic i Tortosa per haver perdut 13 seminaristes de la seva mitjana anual. O dir que amb Torrella, Camprodon, Deig, Guix, Malla i Carles a Tortosa aportaven més seminaristes que els bisbes actuals. El més sensat, és dir que tots els seminaris fan el què poden.

Concloent, que a Terrassa tinguin més seminaristes és una bona notícia per a tothom. Que d’aquí a 10 anys es pugui valorar de veritat una tendència positiva en les dades de seminaristes, també. Que d’aquí a 20 anys puguem veure que n’han sortit bons capellans encara millor. Però que les dades d’un seminari de tres anys es vulguin utilitzar per dir que la resta diòcesis catalanes són un desastre i que gràcies a Terrassa a Catalunya encara queden vocacions, és ben clar que no.

En aquest sentit, era ben il•lustrativa l’entrevista que va publicar La Razón al bisbe Josep Àngel Sáiz. El qui fa les preguntes s’escarrassa perquè el bisbe de Terrassa digui que tot això passa perquè Barcelona és un desastre, però Sáiz és prou llest i sensat per no caure en la trampa. No li dóna el titular que busca. Impagable la frase “Ya he leído las ratios habitante-seminarista de La Razón, pero me parece que no es una ciencia muy exacta ni muy útil”. Tampoc sé si el president de la Comissió de Seminaris de la Conferència Episcopal Espanyola va aprofitar l’entrevista per defensar la resta de seminaris catalans. Si ho va fer, no es va publicar, però estic segur que el bisbe de Terrassa no els criticaria mai. Ni fent un cafè.

En definitiva, llançar-se les dades dels seminaris pel cap o aprofitar els números d’un seminari per criticar-ne un altre, no ajuda gaire a solucionar un problema que pateix tota l’Europa occidental.