Bisbes bons i dolents i els seminaris

Vaig estar a punt de deixar-ho estar sobretot pensant en una conversa amb una persona que realment entén de seminaris. El que em va quedar és que moltes vegades el bisbe de torn o el rector que ha nomenant no és el factor determinant sobre el nombre de vocacions sacerdotals en una diòcesi. Que el que explica la davallada general de vocacions té causes molt polièdriques. Que el nombre de seminaristes un any determinat és relatiu i que les valoracions s’ha de fer en períodes més llargs (a part de contemplar altres factors de qualitat més complicats de quantificar com el perfil dels seminaristes que arriben i com surten de cada seminari). I que, a més, això dels seminaristes tothom ho compta una mica com li convé, sobretot per una malaltissa comparativa estadística entre seminaris que no afavoreix a ningú, només als qui ho utilitzen per promocionar-se.

Però tot i això, veig que també continua una certa obsessió malaltissa en dir-nos quins són els bisbes bons i dolents de Catalunya i que els pitjors bisbes ho són per catalanistes. Una teoria amb que demostren una “gran” capacitat d’anàlisi eclesial i que no poden dormir si no la posen per escrit. La teoria conclou que els “mal” bisbes catalanistes buiden els seminaris i que els “bons” bisbes són els qui els omplen (teoria que cau sola mirant l’evolució de València: dels 120 seminaristes del 1989 als 40 d’ara) i que per això, tautològicament, el millor bisbe de Catalunya és el de Terrassa. Amb amics com aquests no cal tenir enemics.

Total, doncs fem una mica de ciència ficció i suposem que no s’hagués creat la diòcesi de Terrassa. Realment Catalunya seria un desert vocacional? Bé, per no allargar-nos, ho deixem per demà i més enllà de les especulacions ara anem a les dades per veure per diòcesis què ha passat a Catalunya els darrers anys. Fem-ho bé i mirem la mitjana de seminaristes que ha tingut cada diòcesis durant les darreres tres dècades i observem la seva evolució recordant que la mitjana a Catalunya és d’una disminució de seminaristes del 30% en vint anys i a Espanya del 40%.

Bé. Doncs resulta que en el “Top Ten episcopal” el més ben situat és Joan Enric Vives. Dels tres seminaristes de mitjana que va tenir la diòcesis d’Urgell durant els anys 80, ara ha aconseguit tenir-ne el doble (les dades dels anys 90 corresponen a l’arribada de seminaristes colombians que va promoure Martí Alanis). Així, els seminaristes d’Urgell passen de representar el 2% dels seminaristes catalans a ser el 6%. Darrera ve Barcelona que, en números absoluts, es manté com fa 20 anys. I en tercer lloc Tarragona, que perd seminaristes però es manté per sobre la mitjana de Catalunya, i proporcionalment continua aportant el 6% dels seminaristes catalans.

Ordenats segons la proporció de seminaristes que perden en 20 anys, una mica per sota de la mitjana catalana però per sobre de la resta d’Espanya hi ha Girona i Solsona, tan catalanistes com són.

Lleida queda la última però entremig, l’any 1998, a la diòcesi se li va amputar la meitat del territori i una tercera part del habitants. Corregint aquest factor, no quedaria la última.

Així, finalment, les davallades més importants són a Vic i a Tortosa. Vic tenia un 7% dels seminaristes catalans durant els anys 80. Ara en té el 4%. I a Tortosa passa el mateix i baixa del 13% al 8%. Totes dues tenen la meitat de seminaristes que fa 20 anys. De fet, si avui Tortosa i Vic mantinguessin un nivell semblant al dels anys vuitanta, a Catalunya hi podria haver fins a 13 seminaristes més i continuar superant el llindar d’un centenar de seminaristes que hi havia fins l’any passat.

Resumint. Vives duplica i Salinas i Casanova divideixen per dos. I ara que direm? Que Vives és un sant i que Salinas i Casanova són un desastre i que han buidat els seminaris (el curs passat a Tortosa només constava 1 seminarista segons la CEE)? Doncs no ho direm, perquè prou complicat és engrescar a un jove a fer-se capella, com per afegir que al seminari i la diòcesi que l’esperen són tots uns impresentables.