El complot contra Lleida

El vaig rebre divendres i me’l vaig polir d’una tirada el cap de setmana. És El complot. La trama en la segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d'art, d’Eugeni Casanova, recentment publicat per Pagès Editors (una gran editorial de Lleida que hauria de tenir més ressò). Són 320 pàgines que vessen d’informació sobre el litigi.

Els qui vulguin buscar-hi pegues, perquè no els interessa el que diu, podran trobar algunes imprecisions en el llenguatge eclesiàstic i algunes ocasions en les que es pot exagerar la trama opusística per acabar de quadrar el cercle, o podran bramar una mica. Però és indiscutible l’allau d’informació i fonts que l’autor maneja de primera mà. Amb l’afegit que totes apareixen amb noms i cognoms, excepte -em sembla recordar- un curial de tercera fila, i un monsenyor diplomàtic català que quan obre la boca tothom sap qui és encara que s’amagui. No conec l’obra de l’autor (a qui agraeixo les seves amables cites) però és veu clarament que ha treballat el tema durant anys i que és el periodista que el coneix millor, de llarg. Només això justifica el ressò que està tenint.

Precisament les nombroses entrevistes del llibre aporten algunes perles impagables. En l’àmbit eclesiàstic per mi el més rellevant és com explica el procés el mateix bisbe Ciuraneta. No es talla un pèl i rebel·la que si va aconseguir la beatificació de Francesc Castelló va ser perquè va fer creure a López Quintana que així es doblegaria a les seves ordres. “Els vaig ensarronar”, diu Ciuraneta. Però també queda clar que el van deixar ben sol; seria una mostra fefaent d’allò de “l’Església catalana no existeix”, però que no existeix perquè cadascú va a la seva i no exerceix com grup davant dels qui remenen les cireres eclesials.

Una de les coses tristes del llibre és que deixa bastant mal parat al bisbe Ramon Malla. En descàrrec de l’autor cal dir que el problema és que són molts els qui valoren molt negativament la seva gestió i que l’autor també l’entrevista en el llibre perquè es defensi. El que diu Malla és que estava convençut que “la lluita era inútil”, que no hi havia res a fer. I en descàrrec de Malla també cal reconèixer que deixa anar una frase que per mi és de les més il·lustratives del llibre “A Roma tenen un munt de papers de dos metres contra Catalunya i un només vint centímetres a favor”. El problema no són només els dos metres en contra, sinó que ningú hagi treballat prou perquè al costat n’hi hagi dos o tres metres més a favor.

Una altra de les moltes aportacions interessants del llibre és la descripció del procés de segregació de la Franja. El què planteja el llibre és una pregunta de calaix: si hi havia tanta urgència per ajustar els límits eclesiàstics als civils, perquè al final només s’ha fet a Lleida i no a Toledo o, per exemple, no s’ha creat una província eclesiàstica al País Basc o a Les Balears?

La lectura d’aquest cap de setmana ha estat providencial perquè precisament ara a Barbastre diuen que la Rota ha donat per bons els decrets de la Congregació per als Bisbes i la Signatura Apostòlica. Com retrata el llibre, curiosament tot aquest tipus d’informacions favorables a Barbastre, a Lleida sempre se n’han assabentat primer per boca del bisbat veí o per El Heraldo de Aragón. Aquesta setmana ha passat el mateix.

I casa perfectament amb el relat de l’autor: l’intent de controlar per decret la via eclesiàstica de manera que no s’entrés a valorar els títols de propietat de les obres i evitar emetre una sentència judicial, que per ara no hi ha sigut. I això és precisament el que aportarà la via civil oberta amb èxit. Que Déu empari al bisbe Piris.