dijous, 6 de setembre del 2007

Vic veu IVE



Vic i IVE són dos paraules que permeten fer diversos jocs de paraules. Però ja veurem si lliguen. Netejant el correu de l’estiu m’apareix un missatge d’un amic ben informat que m’adjunta un dossier amb documentació sobre l’IVE, l’Instituto del Verbo Encarnado. El cas és que el 21 de juliol el diari local Regió 7 va destapar que el bisbe de Vic, Romà Casanova, havia convidat a instal·lar-se a Manresa als membres d’aquest institut per substituir la presència dels caputxins que deixen la seva casa. El titular era tan amable com “El fonamentalisme d’arrel catòlica aterra a Manresa de la mà del bisbe de Vic”. Aquest estiu ho ha explicat a bastament Tribuna Catalana.

Però hi ha dues coses que em criden poderosament l’atenció. La primera és que a mitjans dels anys 80 en els inicis d’aquest institut a l’Argentina tots els bisbes menys dos s’hi van oposar radicalment. Els bisbes argentins, tot i que potser llavors eren més oberts que ara, tampoc crec que en conjunt fossin un exemple nat de progressisme. I, casualment, els únics dos bisbes que els recolzaven ho feien amb el mateix entusiasme que havien defensat la dictadura militar. De mare tens la que Déu t'ha donat, però els amics uns no els té si els no vol. Si parléssim d’una història de fa cent anys, tampoc passaria res, tot moviment evoluciona, però el protagonista d’aquesta àmplia oposició episcopal era el mateix Padre Carlos Miguel Buela que avui presideix l’IVE. Aquí el teniu a la dreta del cardenal Sodano aquest mateix mes de juny. Amics, també.

I el segon element, el tenim més a prop, i és encara més interessant. El cas és que el bisbe de Vic ha pres aquesta decisió sense encomanar-se a ningú. Els mateixos capellans se’n van assabentar pels diaris. Ben intencionadament podríem pensar: es que era una decisió molt recent que es va filtrar a la premsa. Doncs no. El 3 de juliol del 2006 un comunicat oficial i públic del Consell General de l’IVE ja explica que “el P. Fernando Vicchi, Superior Provincial en Italia, [...] se refirió a dos pedidos de fundaciones llegados desde España, para la Diócesis de Tarrazona (Aragón) y para la Diócesis de Vicq (Cataluña). En este último caso nos ofrecen parroquia en el centro de la ciudad de Manresa, cuna de los ejercicios espirituales, escritos allí por San Ignacio de Loyola”. I, encara més, en un document del 30 de juliol del 2007 l'IVE ja informa del nomenament del "P. Miguel Soler a la fundación en Manresa, España", qui suposo que ja hi ha anat a prendre mides i que no li van dir quatre dies abans. Per tant, el bisbe Casanova almenys feia un any que ho sabia i ja tenia clar on havien d’anar a parar. A més, si fem cas a aquest document, la petició sortia de la diòcesi de Vic. Quin problema hi havia a explicar-ho, si era pel bé de la diòcesi? Que no lliga l'IVE amb Vic?

Una amiga meva té una frase molt celebrada que diu que el gran problema que tenim avui per evangelitzar és que a la gent expressions com el "verb encarnat" jo no els diuen res. No sé si amb l'IVE ho tindrem més fàcil.


4 comentaris:

Jordi Morrós Ribera ha dit...

S'agraeixen les completes fonts informatives que facilites sobre aquest desembarcament.

I sobre aquest IVE farem allò d'aplicar el principi legal del benefici del dubte, i si realment hi ha gent que espiritualment hi pot acabar combregant doncs per molts anys, tot i que no pugui evitar una certa sensació de cosa realment rància.

Silveri Garrell ha dit...

No podem caure en el parany de predicar la "pluralitat", tal com està de moda actualmenent als sectors progresistes de Catalunya, i per altre banda censurar que en una diocesi qualsevol, en nostre cas a Vic, s'instal·li una comunitat catòlica integrista. En tot cas podem criticar el que volem però dintre de la bona educaciò. No va per a tu J.Llisterri, ja ho has fet bé però ho escric perque alguns altres s'ho lleigeixin.

Jordi Llisterri i Boix ha dit...

Entenc. El que passa és que tenim tres problemes. El primer, que la exclusió i condemna de la resta de tendències eclesials es un tret substancial –que no exclusiu- del grups integristes. L’Església és una societat perfecta que es defineix amb una clara frontera entre els qui són dins i els qui són fora, no una comunitat diversa on hi poden conviure diversos graus d’adhesió. El segon que aquests grups tenen una atracció innata –i un gran habilitat- per fer-se amb allò que en podríem dir el poder eclesial. I, tercer, que tothom carrega amb la seva història. Per exemple, si a mi em fessin bisbe –poc probable-, no crec que els integristes estiguessin gaire contents. I no per un problema de respecte a la meva persona, suposo, sinó per la meva trajectòria anterior i les meves idees. O són un exemple d'acollir amb submissió fraterna el que no els agrada?

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Jo aniria una mica més a fons amb el que comenta en Jordi Llisterri sobre la fractura entre progressistes i integristes.

¿No us sembla que problemes com els esdevinguts a la parròquia de San Carlos Borromeo de Madrid poden ser fruit precisament de la perfecta incomunicació que en algunes diòcesis hi ha entre els membres conspicus d'ambdues tendències progressites i oficialistes?