Un acudit de destrucció massiva
L’humor pot ser una arma de destrucció massiva i si es barreja amb els rumors encara és més letal. Ahir em va arribar un d’aquests acudits que s’expliquen els capellans sobre els arquebisbes de Barcelona i Tarragona. Demana una forta capacitat d’exegesi eclesial. Diu: “Quina diferència hi ha entre l’arquebisbe de Tarragona i l’arquebisbe de Barcelona?... Doncs que el de Tarragona és el que no és de l’Opus”.
Hi he estat donant voltes 24 hores. I la pregunta clau que no m’he sabut contestar és el cui prodest. Que s’estengui una imatge de massa carca d’un bisbe és dolent pel seu prestigi dins la diòcesi però una imatge massa progre pot fer mal davant de Roma. Pintar l’arquebisbe Sistach més carca del que és, li genera antipaties en molts sectors de la diòcesi. Però pintar l’arquebisbe Sistach més progre del que és, forma part d’una estratègia per desprestigiar-lo davant de Roma, allunyar-lo del birret cardenalici i, per tant, a mig termini, apartar l’Església catalana de qualsevol influència que pugui tenir a Roma, sobretot en l'elecció dels bisbes de Catalunya. I pintar un arquebisbe Pujol més progre del que és, li aplana el camí perquè no fos mal rebut si l’envien a Barcelona, i davant dels qui pensen que, malgrat que encara ho faci bé a Tarragona perquè és una bona persona, abans d’un bisbe de l’Opus és millor un altre encara que sigui més carca. I pintar l’arquebisbe Pujol més carca del que és, confirma la decepció de que a la seu primada de Catalunya hi arribés un bisbe de l’Opus -encara que ja sabem que com a bisbe jurídicament ha deixat de dependre i de formar part de l’Opus Dei- i que s’ha d’evitar per tots els mitjans possibles que facin més bisbes paracaigudistes. Però encara més. Crear la imatge que Martínez Sistach és un desastre només beneficia als qui esperen un gir definitiu de l’episcopat català cap a la caverna. I cantar les meravelles de Jaume Pujol li fa pujar punts per venir a Barcelona però, alhora, això també perjudica altres candidats que estan més ben situats per l’edat que tindran quan es jubili Sistach. I, això, que només és un acudit dels que fan riure als capellans.
14 comentaris:
Cachondo, que eres un cachondo... ¡qué arte tienes para los chistes condenaoooo...! Ay, , que ratico mas bueno que me he pasao.. po dió, po favó... sigue asín.
Apreciat Jordi: Veig que t'apuntes a la linia Germinans de deixar malament a Sistach. A més, els candidats ben situats per edat (més joves que Pujol) apart de Vives (nomes quatre anys) serian Casanova i Saiz. No es la millor opció.
Bernat. O al contrari. El 2012 a Sáiz i a Casanova els quedaran uns 20 anys de bisbe. En canvi a Vives, Salinas i Cortés una dotzena, un període que sembla més prudent per Barcelona. A més, caldrà veure qui queda a Girona i a Lleida. Encara falta molt per pensar en noms concrets, però si en tendències.
Es cert, Jordi, però la diferència de tres-quatre anys entre Pujol i Vives, Salinas i Cortés, tampoc es tan significativa. En el que tens raó, es que queda molt de temps i poden passar moltes coses.
Un apunt més i perdoneu la pallissa. Donades les guerres personals i banderies que s'estant donant a la diocesi de Barcelona, sería bo un bisbe que no fos de la diocesi. Aire nou. No dic de fora de Catalunya, sino de fora de la diòcesi. L'aire s'està fent irrespirable. Es una idea. Res mes.
Doncs avui també estic pallisa jo. Hi ha coses que em poden agradar més o menys, però jo a Barcelona m'ho trobo la mar de bé. Eclesialment, cadascú pot trobar-hi el què li convé.
¿Sincerament creus que l'hipotètic birret cardenalici del nostre arquebisbe augmentaria la consideració que des del Vaticà tenen a la realitat eclesial catalana?
Perdona que ja et respongui a la pregunta i que ho faci amb la tornada d'un conegut bolero: "Lo dudo".
Les forces espanyolistes instal·lades als palaus vaticans no s'hi hauran d'esforçar gaire per neutralitzar aquest hipotètic cardenal, i ben cert que no serà com el cas del seu antecessor episcopal en el birret que dominava tan bé allò de "¿que hay de lo mío?" quan feia els seus viatges als quarters generals vaticans.
Bé, millor que diguem debat que no pallissa. A més, per aixó està el blog. Jo no dic que a Barcelona no m'hi trobi bé, el que dic es que hi ha un ambient irrespirable entre capellans. S'han creat dos bandols, molt forts e irreconciliables, i hi veig molt mala maror. Crec que està anant a més. I no m'agrada. Parlo des de la experiència. El problema de Sistach, per ser un home de la diòcesi, es que els coneix a tots i,es clar, té les seves preferències. Un de fora, no vé amb criteris predeterimnats sobre les persones.
De dins o de fora no és garantia de res, crec que és més una qüestió de talla personal. De "fora" ja n'hem tingut i amb un gran èxit a l'hora d'exaltar les trifulges entre capellans. A més, això passa en tots els gremis, començant pels veïns de l'escala. I sempre allò de que fa més soroll l'arbre que cau que el bosc que creix. Si, hi ha capellans amargats, però amb aquest no m'hi faig gaire perquè sobre el restentiment no es construeix res, i menys res que sigui evangèlic.
(I deixo aquí el debat potser per un altre post, no perquè no sigui interessant sinó perquè me'n vaig i apago l'ordinador i perquè tampoc he de tenir jo la última paraula).
Home Jordi: Capellans resentits també n'hi va haver-hi molts amb el Cardenal Carles. No em val l'exemple.
No sé si en Bernat és capellà, però crec que el tema de la divisió ideològica dels sacerdots de la diòcesi sí que existeix.
El que desconec del tot, utilitzant terminologia made in Quim Monzó, es "la magnitud de la tragèdia".
Sóc un simple laic i pare de familia, i les meves relacions amb el clergat són més aviat tirant a minses.
hola laeto no enténc massa bé la teva página per que sembla que critiques o vols parlar de la església com una eina política
No m' extranya que estiguis cansat d' aquesta esglèsia tan dominada pels homes, bisbes, capellans, i el Papa, tots homes, que jo crec que la verdadera primavera de la esglèsia tan necessària ha de arribar quan s' obrin les portes de veritat al Espíritu de la Tierra, del sol, de las mujeres verdaderas transmisoras de vida.
No Gema, per si algú li interessa, he de dir que no estic cansat de l'Església, només em cansen alguns eclesiàstics. Si parlo principalment d'aquestes temes és perquè són els que més conec; altres blocs cobreixen àmpliament altres vessants de la vivència cristiana. I això no vol dir que no visqui la resta de dimensions eclesials i evangèliques que té la fe. Si no fos així, certament ja m'hauria donat de baixa fa temps.
I PERQUE NO LLEGIU AMB JOAN SOBRINO I SUS ACABARAN LAS GANAS DE TRIFULGA JERARQUIA?
Publica un comentari a l'entrada