dimecres, 15 de juliol del 2009

La necessitat de legislar sobre els centres de culte



Arran de la imminent aprovació al Parlament de la Llei de Centres de Culte, aquests dies he tingut la santa paciència de repassar les interessants compareixences sobre el tema a la comissió parlamentaria que va debatre la llei. No és obligatori llegir-s’ho (són 144 pàgines) però si que teniu la possibilitat de fer-ho si creieu que és necessari. És a dir, una mica com sembla que ha quedat la llei respecte a la reserva de sòl per activitats de culte en els plans urbanístics. Malauradament, quan escric no trobo a internet el redactat definitiu de la llei aprovada aquest dimecres al matí, només el projecte inicial i les esmenes finals.

Essent un tema totalment complicat, si que veient el procés que ha conduït a l’aprovació d’aquesta llei i les intervencions dels representats de les confessions religioses, dels ajuntaments i dels juristes, es poden treure algunes conclusions.

El primer de tot és recordar per què es fa aquesta llei. Es fa per intentar trobar una solució a l’oposició dels veïns a situar principalment mesquites o algunes sales de reunions evangèliques al costat de casa i donar un instrument als alcaldes per emparar-se en una normativa superior per autoritzar-los. En aquesta necessitat tothom hi estava d’acord. ¿Aquesta llei solucionarà aquest problema? Això ja es veurà. Però també s’ha de dir en honor dels qui l’han impulsada que és la primera llei que es fa per intentar resoldre aquest problema. I els pioners són els que corren més riscos.

Tots els inconvenients sobre les solucions que presentava la llei van anar sortint en les compareixences. És interessant constatar que no hi havia unanimitat ni entre les confessions religioses (ni tampoc deien el mateix totes les que es poden considerar minoritàries), ni entre els poders municipals, ni entre els juristes. I en el que tots tenen raó és que cal ser molt cautelós a l’hora de legislar sobre un tema que no és directament la llibertat religiosa, però que si que afecta l’exercici d’aquesta llibertat.

Les principals prevencions (compartides) han estat sobre si la creació d’una llicencia específica sobre els centres de culte limita o facilita la llibertat de culte. En tot cas, cal recordar que ja avui un centre de culte es pot tancar si, per exemple, s’hi organitzen sardinades o s’hi torturen animals. I això no té res a veure amb la llibertat religiosa. També hi ha dubtes sobre si les entitats religioses podran assumir els costos de l’adaptació si es creen noves exigències per als locals o si una llei pot regular centres de culte de naturalesa i formes molt diferents. Probablement la resposta estarà en el reglament.

És significatiu que a la foto final no s’hi hagin sumat els representats oficials catòlics. Bàsicament –a més de les prevencions exposades i compartides amb altres confessions- perquè l’oposició venia d’entrada: a que les condicions que han de complir els centres de culte fossin regulades i les de tots per igual. Però és evident que fer una regulació expressa per a cada confessió, no podia ser i, a més, era impossible. D’altra banda, el que sincerament no acabo d’entendre és la mania d’alguns polítics a legislar des de la laïcitat, quan a l’estat espanyol es legisla des de l’aconfessionalitat.

¿Calia, doncs, la creació d’aquesta llicencia específica? Francament no en tinc una idea clara. Però si soluciona el problema, benvinguda sigui. Tampoc en la comissió que va treballar el tema hi havia una resposta unànime. En tot cas, no deixa de ser significativa l’àmplia majoria (govern i oposició) que ha aprovat la llei. No es pot prejutjar una actitud antireligiosa de l’ampli espectre polític que hi ha donat suport, des dels democratacristians fins als ecosocialistes. Per tant, s’intentarà fer així i, en la hipòtesi que realment s’acabi limitant la llibertat de culte, per sort estem en un estat de dret amb suficients instruments per defensar-la. Altra cosa seria el ridícul en el que cauria el legislador, però aquí ja no parlem d’opinions personals que es poden donar ara, sinó de respostes fonamentades en tribunals pertinents. Això és la democràcia.

6 comentaris:

Jordi López Camps ha dit...

Un matís. A Espanya, en relació al fet religiós, és legisla a partir del que diu la Constitució en el seu article 16.3 “Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església catòlica
i les altres confessions”. Els redactors de la constitució evitaren emprar el terme aconfessional i laicitat. Per això el Tribunal Constitucional va d’haver precisar el sentit del redactat constitucional amb la següent aclariment: “Y como especial expresión de tal actitud positiva respecto del ejercicio colectivo de la libertad religiosa, en sus plurales manifestaciones o conductas, el art. 16.3 de la Constitución, tras formular una declaración de neutralidad (SSTC 340/1993, de 16 de noviembre, y 177/1996, de 11 de noviembre), considera el componente religioso perceptible en la sociedad española y ordena a los poderes públicos mantener "las consiguientes relaciones de cooperación con la Iglesia Católica y las demás confesiones", introduciendo de este modo una idea de aconfesionalidad o laicidad positiva que "veda cualquier tipo de confusión entre fines religiosos y estatales" (STC 177/1996). Per això, tenint present aquesta sentència, resulta apropiat l’ús indistint dels dos termes alhora de definir la naturalesa de l’estat en relació a les confessions religioses. L’ús del terme laïcitat sense adjectivar resultaria per tant inapropiat per referir-se a aquestes qüestions. Com tampoc és adequat, per aquestes temes, fer servir el terme laïcisme com algú pretenia basant la seva pretensió en una mala traducció d’una declaració dels municipis europeus com he comentat en el meu blog Vita Moleskine (http://jordilopezcamps.blogspot.com/2009/07/quan-les-traduccions-son-inconsistents.html).

Jordi Llisterri i Boix ha dit...

Res a dir davant dels experts i s'agraeix el comentari. Que no treu de recordar que habitualment els qui prefereixen parlar sempre de laïcitat, tampoc volen utilitzar adjectivada, com si que fa el TC. D'altra banda, estarem d'acord que aconfessionalitat és un terme més neutre que laïcitat, que té derivades molt diverses. És a dir, quan es diu laïcitat sempre s'ha d'aclarir que no es té res en contra la religió, i quan es diu aconfessionalitat, ja no cal fer-ho (a més, de ser una paraula que s'acosta més a la del text constitucional "cap confessió...").

Anònim ha dit...

Els problemes poden sorgir a partir del reglament. Doncs el reglament podrà deixar moltes coses importants a criteri dels alcaldes i, a més, amb efectes retroactius.

Jordi López Camps ha dit...

Solució eclèctica i pràctica. Ja que es dos termes volen dir el mateix concepte el seu ús pot venir determinat pel context. Així es poden fer servir les dues paraules sense pensar que són mots trampa contra el pensament de l’altre. En alguns casos dóna la impressió de que hi ha persones que fan servir el mot aconfessional per prendre distàncies del pensament laic i aparèixer defensor dels interessos eclesials i, en altres circumstàncies, l’ús de laïcitat es fa servir amb molta mala intenció a veure si algú es sent ofès. Per evitar aquest ús malèvol dels mots, millor que el context fixi quin és el millor. Per cert, tinc uns textos de Benet XVI, abans de que descobrís els efectes balsàmics de la “sana laicitat”, que parla positivament de la laïcitat i no hi afegeix cap adjectiu.

Jordi Llisterri i Boix ha dit...

D'acord, però més enllà de precissions jurídiques i encertades, continuo pensant que aconfessional és més neutre en el nostre context. No totes les paraules que volen dir el mateix tenen les mateixes connotacions.

Outsider friar ha dit...

Perdona, Jordi, una curiositat. Ens informes que a la foto no s'hi han sumat els representants oficials catòlics. Però a la foto a la que enllaces s'hi veu ben clarament el bisbe Godayol (i ben somrient). Llavors la meva pregunta és: si no és un representant oficial, qué collons hi fa a la foto? Nosa? "Bulto"?
No ho sé, sóc una mica curtet, no ho entenc.