A Barcelona, res a celebrar

Aquest diumenge ha passat sense pena ni glòria el quart aniversari de la divisió imposada de la diòcesi de Barcelona, amb la creació dels bisbats de Terrassa i de Sant Feliu de Llobregat. He pensat sobretot en els capellans. M’ha quedat la gravada la veu d’un capellà per telèfon explicant-me com un forjat sacerdot de la diòcesi havia plorat. O d’altres pels qui va ser motiu d’obrir un parèntesis en la seva tasca pastoral. Se n’ha parlat molt de la divisió i les seves causes estan àmpliament documentades, però encara no s’ha escrit tot el que ha patit la gent. Singularment els capellans.

Però quatre anys després també s’ha de recordar que els capellans van protestar públicament i de forma rotunda quan s’anunciava que podria ser imminent la divisió. Quan la decisió es va fer pública amb la rubrica d’un papa que ja no estava per aquests temes, els capellans van fer el que van poder per assumir-ho i tirar endavant. Eclesialitat de pedra picada. Davant la possibilitat de canviar de diòcesi, pocs van ser els capellans que van sortir corrents cap a la diòcesi del bisbe que els agradava més. I els qui ho havien de fer, ja ho han fet i ja tenen els seus càrrecs diocesans (em sembla que ja només queda un capellà que encara no ha resolt el seu problema).

El balanç de veritat sobre els resultats de la divisió imposada no es podrà fer fins d’aquí a deu o vint anys. Per exemple s’haurà de veure que passarà amb Terrassa, que ha quedat com la diòcesi catalana (i probablement de tot Espanya) amb menys capellans per habitant gràcies als “profunds” estudis que van precedir la divisió. S’ha de recordar que el que es va posar en qüestió no va ser tant el què podria portar de bo la divisió d'un gran diòcesi, sinó que es fes per reial decret. I encara no s’han amortitzat tots els peatges d’un divisió imposada.

Per dir-ho amb totes les lletres. Terrassa s’ha convertit en una unitat pastoral desvinculada de Barcelona, sobretot perquè els dos bisbes no es poden veure entre ells. A uns els agradarà més el què fa un bisbe i a uns altres el què fa l’altre. Però el que no pot ser és que els èxits i fracassos d’una diòcesi es facin servir contra l’altra i que es vulgui treballar com si l’àrea metropolitana no fos una realitat social extremadament interelacionada. I entre Sant Feliu i Barcelona hi ha més sintonia sobretot perquè hi ha més complicitat entre els capellans, però Sant Feliu també es troba en la necessitat de reforçar la seva identitat. Alhora ningú ha resolt la patata calenta de la divisió del patrimoni.

En fi, tot de coses que s’haurien pogut evitar. Per això no sembla que hi hagi moltes ganes de celebrar aquest aniversari.