Blázquez, dolça derrota

Rouco va estar a punt de repetir mandat fa tres anys per una majoria de dos terços. És a dir, si no va repetir no va ser perquè els bisbes no ho volguéssin per àmplia majoria, sinó perquè li va faltar un vot. En va tenir 51. Però aquest dimarts davant de Blázquez només ha guanyat per la mínima i per un escàs marge de dos vots. Rouco ha pogut evitar un gest clar del Vaticà a favor de Blázquez i ha tingut tres anys per anar col·locant peons a diverses seus episcopals. Però això vol dir que tenint-ho tot en contra i amb gent que li feia el llit des de la mateixa seu del Conferència Episcopal, Blázquez ha pogut posar-se a l’alçada del mateix cardenal Rouco: 39 a 37. I canviar el vicepresident Cañizares per Blázquez, és un encert. Això explicaria la suavitat de Rouco en la seva primera intervenció pública com a president.

Així, veient els números la sensació és de dolça derrota. Però siguem sincers, quan hi ha eleccions només hi ha victòries o derrotes, sense adjectius. Com saben bé els polítics, al final el que compta és qui s’emporta la cadira. I aquesta serà dolça, però és una derrota. Quan Rouco surti per la tele ningú se’n recordarà de quan vots tenia.

Baixant a altres detalls, en la renovació de la resta de càrrecs no hi ha hagut un daltabaix. El Comitè Executiu ha mantingut el seu relatiu equilibri: Rouco, Blázquez, Cañizares, Amigo, Martínez Sistach, Osoro i Martínez Camino. I en la Permanent pràcticament no hi ha cap canvi inesperat. Només un és clamorós: l’expulsió del bisbe Joan Enric Vives que ha estat substituït pel bisbe de Terrassa. Una cosa semblant li va passar en el seu moment a Martínez Sistach. Amb aquest canvi, només s’aconsegueix que la permanent passi a tenir tres catalans enlloc de dos. Ara al costat de l’arquebisbe Martínez Sistach, enlloc de Vives hi haurà Sáiz Meneses i la incorporació de l’arquebisbe Jaume Pujol. A darrera hora, el bisbe Vives ha estat recuperat com a membre del Consell d’Economia, que almenys li donarà una excusa per posar regularment els peus a Añastro. Però respon a l’únic canvi que hi ha hagut en aquest Consell substituint el bisbe Jaume Traserra. Potser el Consell d’economia pot ser rellevant si amb el nou sistema de finançament de l’Església s’obre el debat sobre el repartiment que es fa d’aquests diners entre les diòcesis.

Una darrera idea. Els resultats ajustats, també indiquen que els bisbes no són un monòlit. Que la meitat poden votar una cosa i l’altra meitat una de diferent. I això recorda que estaria bé que aquesta llibertat de vot, i la possibilitat de votar, s’instaurés en altres instàncies eclesials. Si quan voten els bisbes no ho fan a la búlgara, perquè no ho podem fer nosaltres? Com deia Blázquez en l’obertura d’aquesta darrera assemblea plenària: el que a tots ens afecta no ha de ser tractats entre tots?