Les magranes del pare Claret

Portar els fills a una escola religiosa té això. A poc a poc et van acomboiant cap a la devoció al seu sant fundador. De fet, una de les primeres coses que recordo que va explicar la meva filla quan va entrar al col·legi és que la seva escola “l’havia fet sant Antoni Maria Claret”, al qui ja m’imaginava jo posant un totxo damunt de l’altre.

El cas és que aquestes coses van calant i diumenge, que volíem passar el dia a fora de Barcelona, vam decidir anar amb la família a conèixer Sallent, vila natal del pare Claret. Aquest dimecres fa 200 anys del seu naixement i per això aquest diumenge s’iniciaven els actes del bicentenari amb una missa a Sallent. Aquí trobareu els detalls de l’Any Claret i dels actes.

Com que anava de pare de família i no de periodista no us puc donar gaires detalls de la cerimònia presidida pel bisbe de Vic, Romà Casanova. A més, em vaig deixar la càmera a casa. Però primer cal dir que feia temps que no veia una església tant plena ni tant religiós junt, i en aquest cas vingut de tot el món per la celebració. Que la celebració va ser d’una gran dignitat i solemnitat (per cert, sense cap necessitat d’utilitzar el llatí ni cap ritual antic perquè fos realment celebrada amb profunditat) i només al final em vaig adonar que havia durat dues hores. Una homilia del Superior General dels Missioners Claretians, Josep Maria Abella, que va recollir i actualitzar molt bé la trajectòria del pare Claret. I un final entranyable amb les paraules de l’actual bisbe de Santiago de Cuba, successor episcopal del pare Claret, que va venir expressament a Sallent per l’obertura del bicentenari.

Per arrodonir aquest diumenge tan claretià, vam decidir dinar camí de l’ermita de Fussimanya, fent el que en diuen la ruta del pare Claret. Arribats a la ermita de Sant Martí, vam parar a menjar els entrepans. Vam tenir la sort de trobar al costat de l’ermita dos magraners carregats de magranes. N’hi va haver per postres i per emportar-se a casa i preparar-les en sucre (són les de la foto). Vaig pensar que potser el pare Claret, de petit, també havia pogut tastar aquelles magranes. Igual que, fent balanç de les activitats del dia, vaig pensar com de clàssic hom podria arribar a ser. Qui m’ho havia de dir.