Els mitjans de comunicació no fan cardenals

Així ho ha dit aquest matí de dimecres l’arquebisbe Lluís Martínez Sistach en la roda de premsa convocada una hora després que es fes pública la seva designació com a cardenal. Quan li han preguntat sobre els rumors i notícies que ja el situaven com a cardenal, ha contestat que si bé els mitjans de comunicació són molt importants no poden fer cardenals. Podeu escoltar-ho en aquests els tres talls que he recollit de la roda de premsa. En el primer tall hem intentar estirar-li si amb més feina a Roma ara caldrà fer canvis en el govern de la diòcesi (per exemple, amb nous auxiliars) però no n’ha dit res.

Doncs certament, és això, el papa és el qui fa cardenals. Amb tot el que s'ha dit a favor i en contra de Sistach, el papa ha acabat fent el que ha volgut. I per això hi ha sorpreses. De les places disponibles de cardenals electors no ha fet tots els nomenaments que correspondrien als càrrecs de la cúria. Alhora, tot i que és d’esperar que el col·legi cardenalici es vagi internacionalitzant, ha mantingut l’equilibri entre Europa (5) i la resta del món (6), fins i tot més desproporcionat a favor d’Europa que en l’anterior consistori. I, finalment, a Europa escull una gran capital, Paris; la catòlica Irlanda que només tenia dos cardenals jubilats; l’arquebisbe de Gènova que també és president de la Conferència Episcopal Italiana; i dos a Espanya on ja hi ha tres cardenals més en actiu.

Per tant, és clar que el papa ha fet cardenal a qui li ha semblat bé, valorant equilibris territorials, però sense que aquests siguin determinants. I entre aquests cardenals l’arquebisbe de Barcelona i el de València, que de camí a la jubilació sembla clar que és més un agraïment per l’acollida de la Trobada Mundial de les Famílies l’any passat. I, potser això vol dir que Martínez Sistach a Roma està més ben considerat del que ens pensàvem.

En tot cas, el nomenament de Sistach és motiu d’alegria. Pels qui no els suporten perquè el veuran menys per Barcelona. Pels seus amics perquè és un reconeixement personal. I per tots perquè és un reconeixement a Barcelona i, per extensió, a que aquesta diòcesi representa alguna cosa més que els seus 2,6 milions d’habitants. És a dir, que l’Església a Catalunya torna a tenir veu pròpia en el consistori.

I aquí es poden recordar quatre coses.

La primera és que, en el seu moment, el cardenal Jubany i després el cardenal Carles van ser capaços de dibuixar el panorama episcopal de les diòcesis catalanes que els va semblar més convenient. És de preveure que ara podrà passar el mateix.

Dos, que tothom parla de Sistach com a catalanista moderat. S’ha de recordar que a l’Església moderat vol dir que es tira cap al centre, centre, el més al centre possible i mai derrapant cap a l’esquerra. I s’ha de recordar que si d’una cosa no es pot acusar a Sistach és de polític o de politiquejar: sempre ha estat un home molt més eclesiàstic que polític.

Tres, que el Vaticà mai abandona el seus. Poden tolerar moltes coses, però mai que es carreguin un dels seus. I Sistach, ja ho és.

I, quatre, que a Roma un cardenal no ha trucar a la porta abans d’entrar. I, això, si més no, facilita molt les coses.

Que no ens agradarà tot el que faci o promogui el Cardenal Sistach? Segur que no. Però no estarem pitjor que ara. I, digueu-me il·lús, però jo amb això ja estic content. Doncs si, mira. Avui estic molt content.