I la Cope?

Em truquen aquesta tarda: “És veritat que ahir el Matabosch va dir que havien baixat les subscripcions a l’arquebisbat per culpa de la COPE?”. Si, en va parlar, perquè li vam preguntar quants subscriptors –gent que paga una quota regularment- tenia l’arquebisbat i quina tendència havia tingut els darrers anys. I Matabosch va dir que els 7.000 subscriptors eren menys que l’any passat, però aquest any s’havien de descomptat els que eren de Sant Feliu i de Terrassa. Va dir que molts subscriptors eren gent gran i que eren baixen quan es morien. I va dir: “també hem de dir, i ja ho vam dir ara fa un any, que certes emissores no ens afavoreixen gens. Al revés, ens dificulten, hi ha molta gent que s’ha donat de baixa perquè no està d’acord amb certs mitjans de comunicació de l’Església. I això és així. Ara, mirarem de compensar-ho, que no només sigui per donar diners el dia de germanor sinó que també sigui pels subscriptors. De fet, la suma dels subscriptors i de la campanya de germanor és el 10% del pressupost [de l’arquebisbat]”. Quan tinguem les dades dels tres bisbats sumarem per conèixer la magnitud de la tragèdia.

Els números de Barcelona

Arriba mossèn Antoni Matabosch de delegat d’economia de l’arquebisbat i... nada por aquí, nada por allá i ta-ta-xan!!!: el primer any aconsegueix capgirar els números de l’arquebisbat de Barcelona. El 2005 hi va haver superàvit en el balanç corrent, sense vendre cap terreny (com es feia abans per equilibrar els comptes) i a més es presenten els números certificats per un auditoria externa. Ningú li pot negar la capacitat de gestió al Matabosch, com tampoc al subdelegat Manuel S. Bernades que s’ha pres la seva feina amb gran entusiasme i competència.

Aquest són els números que han presentat aquest dimecres al matí en la roda de premsa presidida per l’arquebisbe Martínez Sistach. Coincideix amb les que aquesta setmana estan fent a la majoria de bisbats per presentar la col·lecta de Germanor d’aquest cap de setmana i els comptes del 2005.

Evidentment en la roda de premsa de Barcelona s’han afanyat a dir que aquest benefici (400.000 euros en un pressupost de 14,8 milions) és puntual i que els diners de l’Església no arriben a totes les necessitats que s’han de cobrir. Cosa que també és veritat. Aquest any s’han aconseguit uns 600.000 euros de donatius extraordinaris i no s’ha construït cap temple. Però també el mateix Sistach s’ha afanyat a recordar que quan va arribar a Barcelona el juny del 2004 tenia un pressupost que ja preveia 260 milions de pessetes de dèficit i que aquesta situació de dèficit endèmic és la que s’està aconseguint capgirar.

“Celeritat” en la divisió del patrimoni

La sorpresa de la roda de premsa d’avui també ha estat que primera vegada se’ns ha parlat oficialment i amb una certa claredat de les repercussions econòmiques de la divisió de la diòcesi i del repartiment del patrimoni. S’havien publicat algunes coses però oficialment poc en sabíem. Sobre les repercussions econòmiques queda pendent de fer un balanç global quan s’hagin sumat els resultats dels tres bisbats, ja que avui només han presentat l’economia de l’arquebisbat amb les noves seus ja segregades.

I sobre el repartiment de patrimoni Matabosch ha explicat que aquest juliol es va concloure després de quatre anys de feina l’inventari de propietats de l’arquebisbat i de les parròquies. Aquest inventari ha permès aclarir de quin tipus de béns es disposen: 1) Els que són propietat de les parròquies, sigui per usos estrictament pastorals (temple, locals parroquials...) o sigui propietats de les quals se’n pot treure un rendiment; i 2) les propietat de la “mitra” o de l’arquebisbat, tot i que hi ha casos d’alguns locals de parròquia que en té la propietat l’arquebisbat. Els que no ens han donat la xifra del quin és el valor econòmic d’aquest patrimoni, que probablement deu ser una xifra astronòmica. Però també s’ha de reconèixer és una xifra que pot donar peu a molts equívocs. Per exemple, els terrenys de la parròquia de Sant Oleguer de l’Eixample han de valer una fortuna... però només si es tira l’Església a terra i s’aconsegueix que l’Ajuntament requalifiqui el terreny ja que, com la majoria de propietats de l'Església, està reservat a equipaments. Per tant, ara mateix, el terrenys de Sant Oleguer no valen res. També molts locals propietat de l’Església estan ocupats per iniciatives i obres socials, per tant, se’n fa un ús al que no es pot renunciar.

En tot cas, el que s’ha de repartir és el valor de la “mitra” entre les tres diòcesi. El que se’ns ha explicat és que hi ha la comissió tècnica formada per un membre de cada bisbat, que amb l’inventari acabat l’arquebisbat de Barcelona ja ha fet una proposta concreta i que ara les altres dues diòcesis estan presentant les seves objeccions i propostes. L’arquebisbe Sistach ha advertit que “els béns del patrimoni s’han de repartir amb els criteris de marca la Santa Seu que és qui decideix sobre aquest repartiment”. Però tot seguit ha explicat que esperar que es resolgui aviat, amb “celeritat”, i “que es faci amb un criteri molt eclesial i amb consens”. Consens, que ha reconegut Sistach, passa perquè ningú quedi satisfet del tot. Matabosch també ha dit que hi ha presa i que “el que convé és arribar a un acord”.

Intentarem informar ràpidament d’aquest acord i consens, que per ara no s’ha vist per enlloc. Per avui, també deixo pendent parlar de l'autofinançament.

Ara si que la vessarem: el celibat opcional

Aquest dimarts la sala de premsa del Vaticà ha fet un anunci ben sorprenent. Dijous 16 el papa reunirà els responsables dels dicasteris vaticans per tractar de la “desobediència” de l’arquebisbe Milingo (excomunicat al setembre per ordenar quatre capellans casats) i “per reflexionar sobre les preguntes de dispensa de la obligació del celibat i les preguntes sobre la readmissió al ministeri sacerdotal presentades per els sacerdots casats els darrers anys”. Em puc equivocar de mig a mig, però entenc que si es convoca aquesta reunió és per fer una crida a l’ordre, tancar files i intentar enterrar el debat. També m’ho fa pensar especialment que si remotament es plantegés algun canvi en aquest tema, no crec que es fes mai a remolc d’un escàndol com el de Milingo. Perquè llavors, darrera de Milingo, vindria algun dels 4.500 bisbes que hi ha al món ordenant quatre dones, a veure si així també canvien les coses.

Per tant, es bastant probable que d’aquí a pocs dies Benet XVI ens presenti algun tipus de pronunciament tancant qualsevol possibilitat de modificar les normes del celibat sacerdotal. Cosa que assegura un bon debat sobre el tema, com ja va passar el pronunciament de Joan Pau II tancant definitivament les portes a la ordenació de les dones.

La única cosa positiva pot ser que això ens animi la taula rodona que hem organitzat dilluns vinent Foc Nou i Editorial Mediterrània sobre els capellans secularitzats. Ho hem fet amb motiu de la publicació del llibre Les plegades i de parlar-ne en el Foc Nou d’aquest mes. El bisbe Carrera ha acceptat participar en l’acte i també hi intervindran el sociòleg Joan Estruch, l’escolapi Ramon Maria Nogués, a l’autor de l’estudi Les plegades Francesc Núñez, i dos capellans secularitzats, Jordi Bertran i Alfons Formariz. Serà dilluns 20 a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona a les dos quart de vuit del vespre.

Una frase per guardar

"El problema no és l'Alcorà, la Torà ni la Bíblia; el problema mai és la fe sinó els creients". És la frase del secretari general de les Nacions Unides, Kofi Annan, que ha sortit a tot arreu. La va dir ahir a la cimera de Aliança de les Civilitzacions a d'Istanbul. Em va cridar l'atenció al sentir-la per la tele. Quanta raó. Ajuda a destriar el gra de la palla i alhora representa una exigència molt gran pels creients.

Encén l'espelma si es fonen els ploms

Aquest mes hem iniciat per primera vegada una campanya de promoció de Foc Nou amb un mica de cara i ulls. Vam presentar un projecte a la convocatòria de l’Institut Català d’Indústries Culturals de la Generalitat i ens van donar uns calerons que ens han anat la mar de bé.

Ara hem enviat a 500 parròquies de Catalunya, un pòster de Foc Nou i tríptics per subscriure’s a la revista amb un descompte especial i llibre de regal (és una mica lleig que sigui el meu però així ens ha sortit més baratet). I també tenim un anunci de la campanya que s’emet durant el novembre i el desembre al Canal 33 cada diumenge al matí abans i després de Signes dels Temps i de la missa de Montserrat.

Com que el projecte també inclou la difusió del Dialogal i de El Ciervo, també hem descobert que quan tens diners, gastar-se’ls bé dóna molta feina. Només destaco que ahir va sortir un primer anunci de Dialogal a l’Avui i que dijous vinent hi encartarem el tríptic de subscripció.

No s’han fet capellans per fer-se un gran sou

Avui dimecres la Tarraconense ha organitzat una sessió informativa per parlar del nou sistema de finançament de l’Església espanyola. Ha valorat el nou acord entre Església i govern un simpàtic mossèn Joaquim Fortuny, Ecònom de Tarragona i coordinador dels ecònoms de la Tarraconense.

És curiós que el que ha despertat més curiositat dels periodistes és el tema dels sous dels capellans. Mossèn Fortuny ha explicat que a Tarragona el sou d’un capellà està en 726 bruts mensuals, i que la resta de diòcesis pot variar de 50 o 100 euros amunt i avall. Per això, ha destacat que ningú es fa capellà per tenir un gran sou. Després de la roda de premsa, de manera més informal, també ha explicat que aquestes quantitats varien en funció de la dedicació i que, per exemple, a Barcelona, el sou es decideix amb una mena de carnets per punts. El sou s’acaba decidint en funció de la situació personal: habitatge propi, tenir familiars a càrrec (els pares, s’entén), atendre diversos nuclis de població...

A banda d’això, ha valorat positivament el nou sistema de finançament. Calculen que al passar del 0,52 o al 0,7 de la creueta de la renda i renunciar al complement de l’estat, amb els mateixos contribuents es recaptarà la mateixa quantitat. També ha explicat que el conjunt de l’Església catalana l’any 2005 va rebre 14 milions d’euros dels diners de la renda que, segons els seus càlculs, que 88 per cent serien directes de l’assignació tributaria i el 12 per cent restant del complement estatal que ara s’ha eliminat. Aquest 14 milions representen un 17 per cent del moviment econòmic total de les diòcesis catalanes: 81 milions d’euros el 2005.

El que també han comptat és que l’increment al 0,7 no compensarà la obligació de pagar IVA. Però sembla que d’això no se’n fa un gran problema. D’una banda, perquè no hi havia més remei. Si legalment l’Església no podia estar exempta d’IVA era absurd mantenir una situació de la que cap altra institució gaudeix. D’altra banda, perquè l’exempció només afectava a la despeses destinades al culte, no al conjunt del moviment econòmic. És a dir, si el 2005 es gastaven 81 milions d’euros, ara no se’n passaran a gastar un 16% més. I, finalment, perquè en molts casos la solució és ben fàcil. Si abans un ciri es cobrava a 1 euro, ara s’haurà de cobrar a 1,20 i encara s’hi guanyarà 4 cèntims. I si un mossèn fa una col·lecta per reparar el campanar, ara haurà de demanar un 16 % més. Igualment, mossèn Fortuny ha explicat que encara s’està negociant amb el govern com es farà l’aplicació de l’IVA i si es podrà tenir algun tipus reduït, com, per exemple, el 4 per cent dels llibres.

En tot cas, també ha anunciat de cara a la campanya de la renda es pensa fer tot el desplegament informatiu que es pugui sobre la creueta. Així està planejat per la Conferència Episcopal Espanyola, i des de les diòcesis catalanes es vol fer una campanya pròpia. La voluntat és anar més enllà del típic cartell i fer una veritable campanya de publicitat, amb anuncis de televisió inclosos. Esperem que tindran gust i seny. Però també mossèn Fortuny ha deixat ben clar que la millor manera de fer propaganda de l’Església és fer bé la feina i aconseguir que les coses positives que es fan també siguin recollides per els mitjans de comunicació. Té més raó que un sant.

Globus sonda en llatí

És curiós que el Vaticà utilitzi la tècnica del globus sonda. És una pràctica més habitual de la política llençar una proposta en forma de rumor, calibrar les reaccions i actuar en conseqüència. Ara, davant la proposta de recuperar la missa tridentina o de Pius V, sembla que s’ha actuat de la mateixa manera. Va començar a circular el rumor i diumenge el cardenal Jean-Pierre Ricard, president de la Conferencia Episcopal Francesa i membre de la Comissió Pontíficia Ecclesia Dei (la que s’encarrega dels lefebvrians) ho ha confirmat.

El cardenal Ricard, però, nega el que s’havia assegurat: que Benet XVI tenia ja a punt un “motu proprio” que liberalitzava la missa tridentina. És a dir, que donava validesa a la missa preconciliar sense haver de demanar un permís previ especial al bisbe per celebrar-la. Així, anunciar que el tema està en estudi permetrà recollir i la calibrar les reaccions i passions que aixeca la proposta.

També és cert que la idea no ve de nou. Benet XVI ha fet diversos apropaments a la Fraternitat de Sant Pius X per intentar reconduir als lefebvistes. El primer gest va l’agost de l’any passat al rebre –pocs dies després de rebre Hans Kung- el superior general de la Fraternitat, el bisbe Bernard Fellay, oficialment excomunicat. Autoritzar la missa tridentina podria significar que els lefebvristes -estimats en un milió arreu del món- tornessin a la comunió romana. El papa també sap que encara que no fos obligatòria i que es mantingues com ritus comú el de Pau V, aquesta és una decisió poc estètica. I és veritat que no deixa de ser una baixada de pantalons.

Ara bé, la contrapartida evident hauria de ser que els lefebvristes acceptessin la doctrina del Vaticà II. I, em sembla, que això encara serà més complicat. Ara bé, Paris bé val una missa, i si ha de ser a canvi d’una missa ja em sembla bé el preu a pagar. Entre altres motius perquè tots hem assistit a misses de muntanya, estirats per terra, combregant amb vi de garrafa i pa Bimbo, i saltant-se a la torera totes les normes del ritual. Misses que farien desplomar de cop la barba als liturgistes, però que no ens han fet cap mal als qui hi hem participat. Si aquestes misses ens han semblat bé, tampoc veig cap inconvenient en que hi hagi gent que se senti més catòlica veient l’esquena del capellà. Això deu ser l'Església plural.

Per cert, els qui hagueu perdut la memòria sobre la missa tridentina us podeu enlluernar amb algunes perles que trobareu en aquesta web: Statveritas.

El final de la religió falsa

M’he quedat glaçat quan la meva dona m’ha ensenyat aquest paper que havia arribat per sota la porta de casa. La religió falsa! Serà la meva? S’acaba, era falsa, i a més jo no en sabia res? Quina angoixa!

Segons m’ha informat el fulletó la Bíblia ens explica sobre el llom d’una bèstia espantosa de set caps i deu banyes hi ha una ramera que representa “no una sola religió, sinó les religions que produeixen fruit podrit”. A final, “Les deu banyes que has vist i la bèstia acabaran odiant la prostituta, la deixaran sola i nua, li devoraran la carn i la incendiaran”. Déu n’hi do per un pacífic diumenge al matí. Al final de la lectura del fulletó he descobert que els únics que se salvaran són els Testimonis de Jehova. Sort, que almenys, me n’han informat abans. Però la veritat, no els hi he sabut veure un esperit gaire ecumènic com per què, arribat el cas, ells també se salvin.

Hummes

Aquesta setmana hi ha hagut una notícia important. Sense fer soroll el papa va renovant la cúria –si és que se’n pot dir renovar canviar un cardenal de 77 anys per un altre de 72-. Dimarts Benet XVI va nomenar al cardenal Claudio Hummes, arquebisbe de Sao Paulo, nou prefecte de la Congregació per al Clergat. És un lloc important perquè d’ell depenen els 400.000 capellans que hi ha al món i els seminaris, que pot intentar orientar cap a una banda o cap a una altra. El nom de Hummes va sonar prou durant les quinieles papals com a candidat de l’Església llatinoamèrica junt amb el cardenal Bergolio d’Argentina. Ara, de Brasil, ha acabat finalment a Roma.

Hummes substitueix el colombià Dario Castrillón Hoyos, un carca destacat. Avui, el vaticanista americà John L. Allen defineix a Hummes com a moderat, tot i que ja sabem que aquest adjectiu per un cardenal només vol dir que no se situa cap a l’extrema dreta. Allen recorda que un cardenal no moderat, Juan Luis Cipriani, del Perú, havia definit Hummes com un home “criat” en la teologia de l’Alliberament i, també, que sintonitza amb el projecte de Lula. El mateix autor destaca que dels quatre nomenaments destacats que ha fet Ratzinger -Tarcisio Bertone, secretari d’Estat; William Levada, prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe; Ivan Dias prefecte de la Congregació per a l’Evangelització dels Pobles; i ara Hummes- tres corresponen a un perfil moderat, i només Días s’escapa d’aquesta definició.

També és significatiu que entre aquests nomenaments hagi escollit un salesià –Bertone- i un franciscà –Hummes-, junt amb el canvi de mans de l’Oficina de Premsa que de l’Opus ha passat als jesuïtes. I venir de l’escola franciscana, sempre és un cert senyal de garantia.

Però Ratzinger també ha deixat clar que no vol posar tots els ous al mateix cistell. I per això ha deixat a Castrillón Hoyos a la presidència Comissió Pontifícia Ecclesia Dei, que s’encarrega de reconduir a la comunió romana als seguidors de Lefebvre. Ell va ser el promotor a França de l’Institut del Bon Pastor, creat aquest setembre per acollir als capellans i seminaristes de la Fraternitat de Sant Pius X. No es pot tenir tot.

Jornada de reflexió

Fa pocs dies vaig veure exposats aquests dos cartells junts en la cartellera d’una escola religiosa de la part baixa de l’Eixample de Barcelona (els dos eren en color, però a internet no he trobat el de la Generalitat). Els dos cartells es donen bufetades. En el dia de reflexió electoral, deixo la reflexió a les vostres mans. L’Església no pot fer cartells més adequats? Si us falten elements de judici aquí teniu el cartell de la Jornada de Germanor d’enguany.

Fer propaganda de la religió

El Secretariat Interdiocesà d’Ensenyament de la Religió Catòlica, el SIERC, que agrupa les delegacions d’ensenyament dels bisbats catalans, s’apunta a fer publicitat. Es veu que el SIERC ha decidit que un dels problemes que tenen els alumnes per apuntar-se a religió és la mala imatge que té l’assignatura de religió. Per això, han llogat una agència de publicitat perquè els prepari una campanya, si no m’equivoco una empresa anomenada IberKerigma –de la qual no em consta que tingui pàgina a internet. Hi han estat treballant aquest estiu i ara l’han de posar en marxa. Fa pocs dies la van presentar en una reunió del professorat de religió de l’arxidiòcesi de Barcelona, convocada per la delegació d’Ensenyament i presidida per l’arquebisbe Martínez Sistach.

En principi, no hi ha res a dir, fins i tot és lloable que l’Església utilitzi totes les tècniques possibles per vendre el seu “producte”. El problema, sempre, és com es fa. I no a tots els professors que van escoltar el publicista que els explicava la campanya els va fer excessiva gràcia sentir parlar de la seva assignatura com el “producte a vendre” i d’ells mateixos com “els agents comercials”. Fins aquí podia ser una qüestió semàntica, però quan van veure els cartells i el lema, els membres de l’Associació de Professors de Religió es van posar les mans al cap. Amb un aire una mica kiko, les imatges són, per exemple, d’una nena ajudant a casa o d’un nen acompanyant un cec a travessar el carrer. El lema que els acompanya és “Això s’aprèn a la classe de religió”. I per si no queda clar que realment s’aprèn a la classe de religió, aquests bons minyons de l’anunci apareixen amb dues ales angelicals dibuixades a l’esquena. Brillant.

D’altra banda, també els van anunciar que aquesta iniciativa s’inclou en un pla més ambiciós i global de comunicació que, entre altres, preveu organitzar un congrés català de professors de religió on hi esperen 2.000 participants. El congrés hauria de ser un aparador i una manera de d’aparèixer en els mitjans. No crec, però, que es dediquin a discutir els dos temes que els podrien fer aparèixer de veritat als mitjans: el debat entre una assignatura de religió confessional i una de cultura religiosa, i el de la situació laboral dels professors. Però aquest ja seria tot un altre tema.

En tot cas, insisteixo en que el problema és en el com es fa. Ja he dit alguna vegada que es bo que els cristians utilitzin formes de comunicació modernes amb tota la seva amplitud. Però que molts d’aquests visualment tan moderns acaben sent més carques que els capellans que encara porten jerseis de coll alt. D’altra banda, són molts els factors que han donat una mala premsa a la classe de religió. Entre altres, perquè la religió s’associa a la mala imatge de l’Església jeràrquica. I per posar-hi remei, més que una campanya de publicitat potser només faria falta que alguns bisbes es fessin unes ulleres noves, que alguns capellans portessin de tan en tan l’americana a la tintoreria i que canviessin el portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola. A més, els sortiria més bé de preu que contractar una agència de publicitat.

Es busquen professors de religió

Paral·lelament a aquesta campanya, el mateix bisbat ha reconegut que un dels problemes que han de resoldre és que no tenen professors de religió. Una situació fins ara inèdita. Per primera vegada no hi ha prou professionals docents que es vulgui dedicar a la religió i que acceptin les actuals condicions per fer classes de religió. I, per ara, la única resposta que tenen es demanar a la Generalitat que es rebaixin les condicions que posen als docents perquè aquests forats els puguin cobrin els capellans. O sigui, d’una banda, tornar a enrera, i d’altra banda, carregar als ja carregats de feina capellans amb un tasca que poden fer i ja fan els laics. Potser no seria el moment de preguntar-se quina és la situació dels professors de religió que ha conduït a la manca de candidats? Perquè per poc que poden els professors de religió fan oposicions i deixen la feina? O el que es vol es tenir catequistes i no professors de religió?

PD: Podeu presentar el currículum al vostre bisbat. Es demana tenir una llicenciatura en qualsevol matèria (a primària només cal ser diplomat), la diplomatura en teologia, el nivell C, haver cursat la Declaració Eclesiàstica d’Idoneïtat i... tenir el vist-i-plau del bisbe. Es recomana que els divorciats o els homosexuals s’abstinguin de manifestar-ho.

Fer propaganda de la solidaritat

Embafats com estem de propaganda en la recta final de la campanya electoral, un altre apunt sobre els anuncis. També m’ha cridat l’atenció una campanya que potser ja us ha arribat per altres canals. La Coordinadora d’ONG Solidàries de les Comarques de Girona ha organitzat una àmplia campanya adreçada principalment als joves per animar-los a participar en aquestes entitats. O, com diu el seu lema, a canviar el món. La sorpresa l’han tingut quan TV3 no ha volgut emetre l’anunci que tenien preparat. La veritat és que l’anunci està molt ben fet, però segons TV3 contravé la normativa del Consell d'Administració de la CCRTV per "provocar el descrèdit del col·lectiu professional". Tot ve perquè l’anunci no deixa ben parats els publicistes, però la Coordinadora recorda que la norma al·ludida fa referència només a la discriminació de persones “per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”, no de col·lectius professionals. També hi ha anuncis que no deixen gaire ben parades les mestresses de casa, i bé que s’emeten. I, com sempre, la prohibició ha generat més morbo i potser més ressò del que hauria tingut l'anunci per si sol. D’altra banda, com que la coordinadora explica que el Consell de l'Audiovisual de Catalunya no es pot pronunciar sobre el tema perquè l'anunci no s'ha arribat a emetre (cosa que no entenc gaire perquè el CAC si que es va pronunciar sobre l’anunci de les seleccions esportives catalanes quan em sembla que encara no s’havia emès. Si algú hi entén més, agrairé un comentari amb aclariments).

A Ciuraneta no li fan ni cas (I)

Ahir vam coneix un nou episodi del litigi per les obres d’art de la Franja. El Tribunal de la Signatura Apostòlica ha denegat el recurs de Lleida contra el decret de la Congregació per als Bisbes que ordena al bisbe Ciuraneta el lliurament de 113 peces d’art del fons diocesà de Lleida a Barbastre. Faig un primer comentari perquè n’hi haurà un segon. Però avui no el puc fer perquè no he trobat cap canonista de guàrdia que m’aclareixi més el tema.

El que és clar és que el litigi continua obert, entre altres motius perquè no està clar com queda la via civil, és a dir, si és necessari el permís de la Generalitat per fer el lliurament a Barbastre. Hi ha qui diu que si, i hi ha qui diu que no. Hi ha qui diu que de facto ja està donat, i ja qui diu que aquest trasllat està bloquejat per un acord del Parlament. I, d'altra banda, el procés també està obert perquè encara està pendent el recurs presentat al Tribunal de la Rota.

Però encara hi ha més cera que la que crema. Ahir els juristes de Lleida també van anunciar que presentarien un recurs d’alçada al plenari del Tribunal de la Signatura Apostòlica. I, com bé fa notar avui El Periódico, qui és un dels 12 membres d’aquest plenari? L’arquebisbe Martínez Sistach (que, per cert, m'han dit que aquesta setmana torna a estar a Roma). De fet, aquesta pot ser la darrera oportunitat de que algú a Roma faci cas al bisbe de Lleida. Perquè el problema de fons de tot aquest procés judicial és que ningú atén a les proves que presenta el bisbat de Lleida que demostrarien que les obres de les parròquies de la Franja no són en dipòsit, sinó que són unes propietats del bisbat de Lleida comprades pel bisbe Messeguer a finals del segle XIX. En canvi, totes les resolucions en contra de Lleida s’amparen en que les obres no són propietat del bisbat.

Curiosament l’arquebisbe Sistach és el més interessat personalment en que prosperin les teories del bisbat de Lleida: que quan es modifiquen els límits d’una diòcesi el patrimoni no es reparteix per criteris proporcionals o de procedència, sinó que se les queda qui n’és el titular. L’exemple d’aquesta tesi seria que si una parròquia (o 111 com a Lleida) canvia de diòcesi –passant de la diòcesi A a la B- i la parròquia és propietària d’uns terrenys, aquests terrenys passen bisbat B. Però si dins de la demarcació territorial de la parròquia hi ha uns terrenys que estan escripturats a nom del bisbat A, els terrenys continuen sent propietat d’aquell bisbat i no passen al bisbat B. Si es demostra que les obres d’art de Lleida són propietat del bisbat, i no de les parròquies, serà molt difícil que després un tribunal dictamini el seu repartiment ja que això no estava contemplat en el decret de divisió, que és una potestat reservada a la papa. Però apliqueu això també a Barcelona i veureu què passa. Perquè perdre les peces d’art de la Franja pot saber molt greu, però a Barcelona estem parlant de molts diners, propietats i institucions. I el decret papal que divideix la diòcesi de Barcelona tampoc diu res d’aquest tema.

És cert que en el cas de Lleida l’arquebisbe Sistach es podria inhibir. Però seria una decisió purament estètica que no tindria cap fonament en el dret eclesiàstic. Cal recordar que Lleida, tot i ser tan catalana com Barcelona, forma part d’una altra província eclesiàstica i jurídicament l’arquebisbe de Barcelona no hi té cap lligam.

Qüestions jurídiques al marge, el problema gros serà si finalment comencen les mobilitzacions populars que anuncien des de l’Aragó. Perquè llavors això es convertirà en un conflicte semblant al dels papers de Salamanca on la raó i el dret quedaran enterrats per les passions. Mentre, en l'audiència del dimecres, avui el papa s’ha tornat a posar un tricorni, que –si em permeteu la broma- no és precisament una imatge que ajudi a tranquil·litzar als lleidants. Crec que ja va sent hora d’organitzar un pelegrinatge per portar a Benet XVI una barretina i esperar que se la posi. O no.

Carta Pastoril

Perdoneu que sembli que me’n rigui, però he posat pastoril perquè és una manera de fer veure que hi ha algunes paraules eclesials que estan una mica desfasades. Quina percepció es té fora de l’Església de la paraula “pastoral”? La mateixa que de “pastoril”. Feu la prova i expliqueu-li al primer veí que trobeu a l’ascensor que veniu d’una conferència del Centre d’Estudis Pastorals. O que aquest nit teniu reunió del Consell Pastoral. O que us preocupa la pastoral familiar. Veureu quina cara posa. La mateixa que posarà si li parleu del “Verb encarnat”. O d’un “gra de mostassa” (algú n’ha vist mai cap?).

Bé, tot això venia al cas per la primera Carta Pastoral que ha publicat l’arquebisbe Martínez Sistach des de la seva arribada a Barcelona. Tots sabem que la oratòria i la retòrica de l’arquebisbe Sistach no és el seu fort. No parla malament, però l’ús d’un lèxic amb una punta arcaica (joia, goig, redós, munió...) i algunes reiteracions excessives sense arribar a concretar, a vegades el perden. A nivell formal, aquesta carta peca una mica d’aquest mal

Amb tota aquesta prèvia no estic fent una esmena a la totalitat a aquesta Carta Pastoral: “Enviats per donar fruit”. La primera part és més prescindible ja que fa un repàs d’ofici als objectius del Pla Pastoral 2006-2009 de Barcelona. I és discutible com resolen alguns temes com la família, per exemple, deixant obert allò que en diuen “situacions irregulars”. Però la segona part està millor perquè és més pròpiament una carta pastoral. Destaca el seu optimisme realista i les ganes d’animar a les comunitats cristianes, cosa que un bisbe sempre està bé que faci, més quan al que estem més acostumats és a les esbroncades.

Algunes aportacions interessants són de cara a l’evangelització: “Una fe que no es proposa i no es comparteix és una fe que s’asseca i ja no interessa. La fe s’enforteix donant-la”; una mirada positiva a la societat: “Nosaltres estimem la societat catalana perquè és la que Déu ha volgut que fos la nostra, tot i reconeixent les seves llums i les seves ombres”; sobre les vocacions: “L’experiència mostra que les vocacions sacerdotals i les vocacions de laics cristians segueixen el mateix camí ascendent o descendent, com un líquid en vasos comunicants: com més es desenvolupa l’apostolat dels laics més fortament es nota la necessitat de tenir sacerdots ben formats; com més s’aprofundeix la vocació pròpia dels laics, més resulta evident allò que és propi dels sacerdots”, o, en el capítol de l’Eucaristia, la cita de Sant Joan Crisòstom sobre el seu lligam amb la caritat: “Vols honorar el Cos de Crist? No l’oblidis quan es troba despullat. No li tributis honor aquí en el temple amb guarniments de seda, oblidant-lo després a fora, on pateix fred i nuesa. Aquell que ha dit: ‘Això és el meu cos’, és el mateix que ha dit: ‘M’heu vist afamat i no m’heu donar menjar’, i ‘Allò que heu fet al més petit dels meus germans, m’ho heu fet a mi’.”

Tenim, doncs, una nova Carta Pastoral per llegir: “Enviats per donar fruit·”. Cal dir, però, que Tarragona l’arquebisbe Sistach havia produït cartes pastorals molt més travades, com per exemple la del 2002 que duia el mateix títol, (encara que llavors tenia un altre corrector de català que la va titular “Enviat per a donar fruit”) i que també era l’aplicació del Pla Pastoral del 2003-2006. Com també són ben recomanables dues anteriors –que no ha trobat a internet- “Treballem amb joia la vinya del senyor” (1998) i “Caleu les xarxes” (1999).

El Codi de Dret Canònic contra la COPE

Avui hem difós una iniciativa que vam promoure des del Centre d’Estudis Francesc Eiximenis: demandar per la via canònica els bisbes espanyols per la seva deixadesa davant la COPE. Com que totes les peticions, manifestos, i declaracions que s’han fet fins ara han estat inútils, es va creure que acudir als tribunals eclesiàstics podia ser una bona via. És veritat que hi ha la possibilitat que no ens facin ni cas, almenys oficialment, però com a mínim posarà nerviós a més d’un. A més, jurídicament la demanda no és una criaturada perquè està feta per juristes i consultada a experts en dret canònic.

Aquí teniu la nota de premsa amb un resum de la denúncia davant de la Rota romana, i també podeu consultar el text sencer. Les tres entitats que han signat la denúnicia són el Centre d’Estudis Francesc Eiximenis, la Lliga Espiritual Mare de Déu de Montserrat i l’Associació Cristianisme al Segle XXI.

El mil·lenari

Ahir, 16 d’octubre, a les 11 hores, 55 minuts, 49 segons, aquest bloc va arribar a la visita registrada número mil. És a dir, mil visites des de la seva creació al juliol i la majoria concentrades en les darreres setmanes després d’iniciar-ne la difusió. Així, aquests darrers dies el bloc ha arribat a unes 40 visites diàries, una mica més els dies feiners. La mitjana de temps de cada visita és de més de tres minuts, que vol dir que els qui hi arribeu també el llegiu. No és espectacular, però no està malament.

El visitant número mil ha estat una persona de Barcelona, que s’ha connectat des d’un servidor de la Universitat Ramon Llull, ha trobat la pàgina escrivint “laetoanimo” al Google, i fet una visita de 5 minuts, 57 segons. El seu nom i si duia els calçotets nets ja no ho puc saber (de fet, de la majoria de visitants només queda registrada l'hora i durada de la visita), però si vol donar senyals de vida acaba de guanyar un exemplar del llibre “Les ferides de l’Església catalana” signat pel seu autor (només m’ha de dir quin sistema operatiu i navegador utilitzava). El visitant número 5.000 es guanyarà un exemplar de les memòries de Llorenç Gomis.

Aprofito la joiosa celebració d’aquest mil·lenari per agrair-vos les visites. Saludo especialment a un seguidor que he vist que tinc a Austràlia. I també a un lector que fins i tot m’ha enviat una carta per correu postal i que em diu que em veu al matí quan porto els nens a l’escola. I també agreixo cordialment les dues esbroncades que ja m’ha costat aquest bloc. Una, per sort i amb bona disposició per part dels agreujats, l’hem pogut reconduir amicalment, però encara en tinc una altra pendent de resoldre. Com a bon propòsit d’aniversari prometo ser més bon minyó.

PD: Una nota sobre la subscripció per correu electrònic. Veig que en comparació amb les visites aquesta opció no ha tingut un gran èxit. Us animo a subscriure's, que tampoc sóc tan pesat. D'altra banda, hi ha un problema tècnic. El servidor d'aquest servei gratuït és americà i el seu filtre automàtic encara no ha registrat com a vàlid el domini .cat. Continuaré insistint perquè sigui possible incloure les adreces de correu amb aquest domini. També els podeu emprenyar vosaltres a través d’aquestes adreces.

Parla Justícia i Pau

Avui Justícia i Pau de Barcelona ha enviat la seva nota sobre les eleccions. L’únic problema que té és que si els fas cas no et queda cap partit per votar, o et costa una mica més votar el partit que havies decidit. En tot cas, són criteris i arguments que mai fan mal.

Al cap de poca estona he rebut un missatge d’E-cristians on m’alerten que “ja estan disponibles els fulletons amb els arguments per no votar als partits del tripartit, per tal de poder distribuir-los a persones, parròquies, escoles i entitats”. Afanyeu-vos a demanar-los que van més sol·licitats que els DVDs.

La foto del dia V

Fas uns dies de festa i el món no s’atura. Durant el pont del Pilar hem tingut la recta final de la foto del dia. L’abat de Montserrat és per qui sembla que hi ha hagut més cua. La darrera visita que ha tingut és la del divendres 13 del candidat Artur Mas. En la visita Mas va aprofitar per remarcar una de les seves propostes, la reobertura de la casa de la Generalitat a Roma, una plataforma cultural i econòmica però sobretot de presència del govern català davant del Vaticà. Sobre aquest tema em remeto a la conversa del Foc Nou d’aquest mes d’octubre amb els tres directors generals d’Afers Religiosos que ha tingut la Generalitat (Ignasi Garcia, Montserrat Coll i Jordi López).

Suposo que en plena campanya electoral s’haurà acabat l’època de pelegrinatges, el que ens situa en el següent rànquing:

-Abat de Montserrat: 3 visites, 111 escons (Montilla, Carod i Mas).

-Lluis Martinez Sistach: 2 visites, 88 escons (Mas i Montilla).

-Jaume Pujol: 2 visites, 38 escons (Piqué i Carod).

-Abat de Poblet: 1 visita, 42 escons (Montilla).

-Josep Àngel Sáiz: 1 visita, 42 escons (Montilla).

-Joan Enric Vives: 1 visita, 42 escons (Montilla).

Segons s’ha publicat, a aquestes visites caldria afegir-hi les que ha tingut Artur Mas sense fotos amb l’arquebisbe Jaume Pujol i els bisbes Xavier Salinas i Agustí Cortés. Això ens donaria un empat virtual entre Montilla i Mas. I entre l’abat Soler i l’arquebisbe Pujol. Sense aquest vot ocult, ens plantaríem amb l’abat Soler com a clar guanyador en vots (visites) i escons. Tot i això, Sistach també podria formar govern.

Ja em sabreu perdonar la frivolitat. Però al marge d’això, crec que és positiu que gairebé tots els candidats també hagin volgut fer-se la foto amb l’episcopat català, encara que sigui perquè una vegada s’ha obert la veda no tenen aturador. Però que els bisbes puguin parlar amb els polítics, i que els polítics parlin amb els bisbes, crec que fins i tot és més beneficiós per l’Església que pels partits, perquè situa a l’Església en una imatge de normalitat democràtica. I aquestes alçades ja ningú veu que rebre un candidat o un altre sigui per donar-li el seu suport. Com va dir l’abat Soler en una entrevista amb Carlos Dávila, líder de la brunete mediàtica, “Aquí rebem a tothom. També l’hem rebut a vostè”.