No, Rouco, no

Dilluns em vaig quedar de pedra quan en parlar de la memòria històrica vaig veure el cardenal Antonio María Rouco dient que “A veces es necesario saber olvidar”. I els màrtirs de la Guerra Civil? L’oblit pot ser una postura –encara que molt discutible- per superar un trauma històric, però no es pot defensar quan, amb justícia, s’ha protagonitzat l’esforç per recuperar la memòria de les víctimes de la persecussió religiosa. Si hi hagués d’haver oblit, hauria de ser per a tots. En aquest sentit, era molt més il·lustratiu el discurs d’ara fa un any del president Blázquez: “Deseamos que se haga plena luz sobre nuestro pasado: Qué ocurrió, cómo ocurrió, por qué ocurrió, qué consecuencias trajo. Esta aproximación abierta, objetiva y científica evita la pretensión de imponer a la sociedad entera una determinada perspectiva en la comprensión de la historia. La memoria colectiva no se puede fijar selectivamente”. Seria un exercici interessant que algú tingués temps de fer una comparativa entre un discurs i l’altre.

Per això, aquest dimecres m’ha cridat especialment l’atenció l’editorial de La Vanguardia, un diari que no pot ser tillat d’esquerranós, nacionalista o laicïsta (és un dels pocs que manté dues pàgines setmanals d’informació religiosa i l’únic d’Espanya que té en nòmina un redactor especialitzat únicament en aquest tema). El seu "no" al discurs de Rouco és clar i contundent.

Però avui queda clar amb la reelecció de Martínez Camino com a secretari general de Conferència Episcopal Espanyola, que hi ha Rouco per estona. Encara que es repeteixi un resultat semblant a l'elecció del març del cardenal Rouco com a president: la meitat a favor, i la meitat en contra, com en el partit socialista francès. Al març va ser per dos vots i ara per poc més. I això que els nous bisbes els tria Rouco.